12:25 SENIOR PROM

Quan és l'última vegada que has vist una persona o personatge queer a la televisió? Era a una sèrie, a una tertúlia, a un reality, al telenotícies?

D'entrada, algú podria pensar que la televisió ha avançat molt en termes de diversitat i representació en les últimes dècades. I tot i que certament ha evolucionat molt des dels seus inicis, molts estudis apunten no només que hi ha una falta de representació i participació de persones LGBTQ+ a la televisió en general, sinó que sovint, i sobretot en la ficció, si la representació està fortament basada en estereotips, prejudicis i en la mofa, acaba tenint més repercussions negatives que positives.

Alguns dels exemples són l'estereotip del millor amic gai, aquell personatge secundari afeminat, superficial i esbojarrat que acompanya a la protagonista de compres i la sent parlar del seu interès amorós; la dona trans disfressada, que serveix de mofa o de gir inesperat de guió, o la lesbiana hipermasculinitzada que és "un més" del grupet d'homes protagonistes o bé la lesbiana hipersexualitzada, que veu la seva idenitat reduïda a una fantasia masculina.

No només això. Fa uns anys, usuaris a les xarxes van començar a identificar un patró que es repetia sovint a les ficcions i que van nomenar com "Bury Your Gays" (enterra els teus gais). Aquest fenomen consistia en la mort o desaparició sobtada i dramàtica d'un personatge queer, normalment molt estimat pel públic. Diferents estudis els donaven la raó: els personatges LGBTQ+ tenien més números de morir que els heterosexuals. Això podia ser degut al fet que normalment els personatges queer eren secundaris i no "tan importants" com els seus companys protagonistes i heterosexuals. Però també van observar altres casos on simplement utilitzaven aquest personatge queer per explotar el dramatisme i la tragèdia: personatges que no eren acceptats per la família i la societat i es convertien en villans o es suïcidaven,  personatges que morien de SIDA o en un accident tràgic un parell de capítols després de conèixer l'amor de la seva vida...

Evidentment, hi ha molts altres exemples de personatges i persones que han aparegut a la televisió i han tingut un impacte molt positiu en els espectadors i espectadores. Els nens i nenes avui dia tindran molts més referents a les pantalles que els que van tenir els seus pares i mares o els seus avis i àvies. "Senior Prom" és un programa del canal estatunidenc PBS que se centra exactament en això, en allò que no van poder viure les generacions LGBT del passat. Generacions que van lluitar tota la seva vida pels drets que tenim avui en dia i que durant el camí van haver de renunciar, o no els van deixar, viure segons quines coses. 

La generació de l'Stonewall a Estats Units va haver de deixar córrer, per exemple i entre moltes altres coses, a l'experiència del "prom", el famós ball de final de curs, ja fos perquè no podien anar-hi amb qui volien, o perquè havien de disfressar-se d'algú que no eren, o perquè havien estat alienats completament de la societat i tots els seus ritus. És per aquest motiu, que en forma d'agraïment i amb l'objectiu d'aquest cop sí, celebrar-se i gaudir-se, el canal PBS organitza i enregistra el seu propi "Senior Prom".

Aquests cop, els protagonistes van al ball i ho fan amb qui volen i com volen. El focus d'aquesta peça documental està en el gaudi, en la comunitat i en l'homenatge i l'agraïment dels passos fets. En la importància no només de veure'ns representats a la pantalla, sinó també de poder veure'ns identificats i identificades en l'alegria i en els finals feliços.

El veurem i en parlarem amb Març Llinàs, guionista i humorista, al #MINIPUT2022 el proper dissabe 26 de novembre.

13:05 BOYS

Què vol dir "ser un home" avui dia? Què és el que ens fa sentir home, dona, o les dues alhora, o cap de les dues? Què és o què implica la masculinitat? Quina part és social, quina apresa, quina congènita? Quines característiques ens poden fer sentir opresos, i quines altres poden resultar-nos alliberadores?

Dues directores, una cadira, i un estudi amb cortines platejades, 30 homes sense noms ni cognoms i moltes preguntes. El concepte de la sèrie factual "Boys" és ben senzill però dóna peu a converses que són moltes coses menys senzilles.
Nina Wesemann i Felicitas Sonvilla dirigeixen els set capítols d'aquest format del canal alemany ZDF, que explora la masculinitat a través de set temàtiques diferents, una per capítol: el masclisme, el sexe, la paternitat, l'amor, el feminisme, el cos i el futbol.

Els 30 homes seleccionats per "Boys" son ben diferents entre ells i representen un ampli ventall de maneres de ser home: tenen entre 20 i 45 anys, provenen de contextos socioeconòmics molt variats, les seves sexualitats són diferents, i expressen els seus pensaments i ideologies de maneres totalment discordants. Alguns responen amb confiança, mirant les directores directament als ulls quan parlen, altres murmuren amb el cap cot i admeten que no solen tenir aquestes converses amb ningú.
Parlant sobre la masculinitat, les seves respostes són tan variades com ells mateixos: un d'ells troba totes les seves implicacions tòxiques i absolutament repugnants, un altre afirma viure amb comoditat la masculinitat i sentir-se molt connectat amb ella a diari. Un altre, s'ha passat tota la vida empaitant-la i lluitant perquè la societat el reconegui com a home després d'una dura transició de gènere.

"Boys" ens presenta totes aquestes realitats sense intenció de jutjar-les ni triar quina és més lícita que l'altra. Simplement ofereix un espai de reflexió, per veure's identificat, o no, amb els homes a la pantalla. Una excusa per començar converses, potser incòmodes, amb nosaltres mateixos i amb els homes del nostre voltant.

"Boys" es va estrenar en el marc de l'inici de l'Eurocopa de futbol de l'any passat, un moment on la masculinitat (i sovint totes les seves connotacions més negatives) es posen al centre del discurs públic. Per aquest motiu va captar l'atenció de molts espectadors i espectadores que es van animar a comentar-lo per xarxes socials, creant d'aquesta manera una conversa encara més gran, profunda i complexa. 

En menys de dues setmanes començarà el Mundial a Qatar, que ha sigut una font de fortes polèmiques fins i tot mesos abans del seu començament. Els últims dies, els estadis alemanys s'han omplert de pancartes i protestes demanant-ne el boicot. 

El 26 de novembre tindrem la sort de poder parlar de tot això i més amb les dues creadores de "Boys". Vine al #MINIPUT2022! 

🗓️ 26 de novembre de 2022
⏰ 10:00 - 21:30
📍Teatre del CCCB

15:40 SEXY HANDS

L’any 1965 va començar l’emissió de The Dating Game, el primer dating show que coneixem, emès pel canal ABC a Estats Units. La dinàmica consistia en un o una protagonista soltera separada per una paret de tres possibles candidats a convertir-se en la seva “parella ideal”. Sense poder veure’s durant el programa, es feien preguntes i jugaven a diferents “jocs” per poder conèixer i escollir un dels tres candidats amb qui tenir una primera cita.

Avui dia, els dating shows són dels formats més vistos i, per tant, més profitosos de la televisió. Molts canals i plataformes s'han atrevit i han apostat pel seu propi programa de cites. TV3 va llençar-se als formats de cites amb Amor a primera vista l'any 1991, i altres exemples d'èxit a Espanya són el famós Mujeres, hombres y viceversa, que va començar a emetre’s a Telecinco l’any 2008 o First Dates, que encara és un dels programes amb més audiència cada nit, emès per Cuatro des de 2016.  

Aquests dos últims són formats que han evolucionat poc durant la seva llarga emissió. Amb el canvi de protagonistes i trames amoroses n’han tingut prou per oferir hores i hores d’entreteniment al públic sense fer canvis radicals en la seva essència. Però la realitat és que, com passa amb totes les idees que funcionen, cada any apareixen nous formats de dating que proposen un canvi, un replantejament o un gir de guió encara més boig amb l’objectiu d’enganxar encara més al públic.

“Next” (a Espanya emès a Neox, 2010) - niu de memes i mofes i amb una gran dosi d'autoparòdia, el o la protagonista tenia pocs segons per dir “si” o next als seus pretendents.
“Room Raiders” (MTV, 2004) - els protagonistes havien d’escollir parella només a través de la informació que podien treure de les seves habitacions
“Who Wants to Marry a Multi-Millionarie?” - 50 solteres competen per casar-se amb un conegut millionari americà
“Granjero busca esposa” (Cuatro, 2008) - amb un títol bastant auto-explicatiu, el solter buscava algú que l'enamorés, i que de pas, pugués donar un cop de mà amb les tasques diàries a la granja

Però durant tots aquests anys d’història dels datings, i malgrat els centenars de formats que existeixen amb l’objectiu (o excusa) de “trobar l’amor”, encara hi ha espai per innovar. Sexy Hands és el primer programa de cites al món per a persones sordes, emès al canal públic suec SVT1. El seu funcionament és simple i de fet, molt similar al primer dating show de la història de la televisió: els i les participants parlen, es coneixen - i amb una mica de sort, s’enamoren - a través d’una paret on només les mans queden visibles. El solter o soltera elimina els candidats durant una sèrie de rondes fins que queda un sol pretendent, amb qui té una cita.

"La comunicació en les cites i les relacions és clau, i Sexy Hands representa una gran comunitat que es coneixen a través del llenguatge de signes. Aquest format inclusiu i refrescant enriquirà el gènere de cites, donant una visió única de la identitat lingüística de les persones sordes i les que utilitzen la llengua de signes. Estem molt contents de tenir un nou format al catàleg que reitera el nostre compromís amb la diversitat, tant dins com fora de la pantalla". - James Townley, un dels creadors del programa.

Hi haurà amor al primer signe? Ho comprovarem el 26 de novembre al #MINIPUT22!

12:25h SUITCASES BY BELÉN

"Durant molt de temps, els nostres arxius estaven als psiquiàtrics i a les comissaries de policia. Avui tenim els nostres propis arxius on comencem a explicar la nostra història", diu Belén.

Durant dècades de silenci, les històries i les vides de les dones trans a Argentina havien estat amagades i reprimides. Els únics indicis de la seva existència queia en mans de persones i entitats que no tenien cap intenció de deixar-les explicar la seva història. Per això l’any 2012 Maria Belén Correa i Claudia Pía Baudracco, totes dues activistes trans, creen l’Arxiu de la Memòria Trans (AMT).

L’AMT va començar amb una caixa de sabates plena de fotografies. Ara, L’Arxiu de la Memòria Trans a Argentina és un espai per la protecció, construcció i reivindicació de la memòria trans: conté al voltant de 15000 documents, des de princips de segle XX fins els anys 90: fotografies, pel·lícules casolanes, diaris personals, articles de revistes, cartes, passaports, DNIs… Ara, són elles les que expliquen la seva pròpia història, una història marcada per un gran esperit de comunitat i sororitat.

“Si aquestes fotos són aquí, és perquè van sobreviure gràcies a alguna companya i va ser per això que van arribar a les nostres mans”, diu María Belén. “Totes porten marques, les petjades de les mudances, les corregudes, les inundacions, els segrestos… Les seves taques i ratllades son respectades per l’equip de preservació que porta endavant a l'Arxiu.”

Al #MINIPUT2022 veurem el primer episodi fet a partir d’aquest arxiu, “Suitcases by Belén”. La sèrie completa són 4 peces curtes en format d'assaig documental, a través dels quals les protagonistes reconstrueixen la seva pròpia història.

La de Belén comença en un petit poble rural on sortir-se dels paràmetres cisheterosexuals estava molt estigmatitzat i suposava un perill a la seva integritat. Quan s’escapa a Buenos Aires, Belén hi troba una comunitat de noies trans que també s’estan escapant d’algú o d’alguna cosa. El seu relat i el de les seves companyes ens permeten, per fi, entendre i honrar l’experiència de totes aquelles dones trans que van viure les decades dels 80 i 90. Una història marcada per l'activisme constant, una societat que les va fallar, l’exili, la malaltia, la mort prematura, la sororitat i la resiliència. 

Aquesta sèrie d’episodis son dirigits per Mariana Bomba i Agustina Comedi. Van ser retransmesos pel Canal Encuentro, televisió pública d’Argentina, i també estan disponibles a l'AMT i a YouTube.

11:10h OUR RAINY DAYS

És innegable que el cinema, la televisió i en general l’audiovisual asiàtic està guanyant ressò i popularitat arreu del món. Dos dels exemples més evidents són la viralitat de sèries com Squid Game a Netflix, o el reconeixement històric de Parasite als Oscars. Els "J-dramas" i els "K-dramas" (sèries i pel·lícules japoneses i sur coreanes) acumulen milions de fans, i les "girlbands" i "boybands", sobretot les de K-pop, estan canviant el panorama musical hit rere hit.

Però ja fa temps que consumim contingut audiovisual de països asiàtics. La infància de moltíssims nens i nenes dels 90 a Catalunya està marcada pel llarg catàleg d’anime que oferia el Club Super 3 als al voltant dels 2000. Tal va ser l’impacte i el lligam dels infants amb aquestes sèries i programes, que el nou Super3 ha anunciat que després d’anys durant els quals "semblava que faltava alguna cosa”, tornaran a reincorporar-los a la seva programació. 

Així doncs, com fa servir la televisió pública al Japó aquesta nova era daurada? 

Al #MINIPUT2022 veurem “Our Rainy Days”, una pel·lícula de ficció pel canal públic NHK que té per objectiu trencar el tabú al voltant de la menstruació. La pel·lícula gira al voltant d’una fotògrafa que pateix la síndrome premenstrual el dia més important de la seva carrera, quan ha de fotografiar una model per una revista important. El que la fotògrafa no sap, és que la seva model està passant pel mateix que ella.

Mio Ietomii, la productora de la pel·lícula, explica: “Algunes coses al món es tracten com si no existissin. Al Japó, la menstruació i la síndrome premenstrual eren aquestes coses. Un dia, vaig llegir un comentari d’una dona nord-americana que deia que, durant la síndrome premenstrual, els dies de pluja agreujaven els símptomes. Em va cridar l’atenció que persones de diferents països poguessin sentir conflictes tan similars, i vaig tenir aquesta idea.”

El Japó és un país que té un índex de pobresa menstrual molt alt. Segons unes enquestes realitzades l’any passat, al voltant del 17% de dones japoneses no poden permetre’s tots els productes sanitaris que necessiten, i el 37% de les dones enquestades admetien que es veien empeses a canviar-se la compresa o el tampó menys freqüentment del recomanable per tal d’estalviar. Actualment, les dones japoneses de mitjana cobren un 27% menys que els seus companys homes per la mateixa feina. Aquesta disparitat econòmica i el silenci i el tabú al voltant del tema no ajuden a revertir aquestes situacions. 

Amb un equip majoritàriament femení, i amb un to fresc, atractiu i típic dels millors J-dramas (Haruka Kudō, l’actriu que fa de model, és una coneguda excantant de J-Pop), “Our Rainy Days” posa el seu granet de sorra per combatre aquesta situació, demostrant que el contingut audiovisual amb esperit públic i de qualitat pot estar al dia dels trends i ser atractiu pel públic jove.

Veurem "Our Rainy Days" a les 11:10h al #MINIPUT2022, amb presentació de Mercè Oliva (UPF) i amb debat per conferència amb la productora Mioi Ietomii.