20:10h - SESSIÓ ESPECIAL: EL FUTUR DE LA FICCIÓ A LES TELEVISIONS PÚBLIQUES

Participen: TVE, Oriol Sala-Patau (cap de ficció de TV3), Cesar Martí (cap de programació d’À Punt), Joan Carles Martorell (director d’IB3), Fernando R. Ojea (director de continguts de Televisión de Galicia). 
Presenta: Eva Mor (head of development de Minoria Absoluta)
Durada: 80 minuts

Vivim a l’època de la ficció en les plataformes de distribució audiovisual. Quin és el paper de la televisió pública en aquest entorn? Pot (o ha de) competir amb les grans plataformes? Espanya és un dels pocs països europeus on l’organisme públic audiovisual (ICAA) no ajuda a la televisió. Representants de TVE, TV3, IB3, À Punt i TVG debatran sobre el futur de la ficció a les televisions públiques. 

Les televisions públiques d’arreu del món es plantegen quin és el seu paper a l’hora de produir continguts de ficció quan competeixen amb grans plataformes que, no només tenen molt pressupost, sinó que tenen molt abast i molt seguiment. Les televisions de casa nostra no en són una excepció. En aquesta sessió, les televisions TVE, TV3, À Punt, IB3 i TVGalicia converseran sobre com apropar-se a la ficció. El seu objectiu és competir amb les plataformes? O acabar col·laborant? O buscar nínxols diferents? 

Hi ha casos d’èxit, com les sèries “Merlí” o “Les de l’hoquei”, emeses originàriament a TV3 i que han acabat a Netflix. També va passar amb la sèrie “Workin’ mums”, de la cadena pública canadenca CBC, que vam poder veure a l’INPUT 2018 i que està disponible a Netflix. És un patró a seguir? En parlarem al #MINIPUT2021 amb l'expera en ficció Eva Mor.

Dissabte 27 de novembre de 2021, 20:10h

Teatre del CCCB

14:15h - MY NAME IS CLITORIS

14:15h

MY NAME IS CLITORIS

Bèlgica, 88’, documental, BeTV

Presenta: Clara González (estudiant UAB)

Debat amb Lisa Billuart Monet o Daphné Leblond (directora)

Vivim a l’era del Satisfyer i de la reapropiació de l’orgasme clitoidal. Pero coneixem realment com funciona? Sabem com és i quina forma o tamany té un clítoris? La sèrie de ficció “Sex Education” (Netflix) s’ha fet molt popular precisament per parlar-ne sense tabús. 

Però lluny de la ficció, i sorprenentment, els clítoris no estan dibuixats als llibres de text on es parla dels aparells reproductors, malgrat ser l’únic òrgan del cos humà dissenyat únicament pel plaer. Quan a les escoles es parla de l’aparell reproductor femení, només se’n parla a nivell biològic, tècnic, parlant de menstruació i mètodes anticonceptius. Però, i el plaer? La majoria de dones tampoc no acostumen a parlar d’orgasmes ni de plaer. 

Al documental My Name is Clitoris, les directores Lisa Baluard i Daphné Leblond s’asseuen amb les entrevistades a les seves habitacions, en un entorn molt íntim, i parlen de tot allò de què haguessin volgut parlar quan eren adolescents. Algunes de les entrevistades afirmen que havien parlat molt poc de sexe abans de tenir les primeres relacions sexuals. Aquest documental pretén canviar això: pretén crear un espai segur on poder parlar i on els joves espectador puguin confiar-hi. 

Dissabte 27 de novembre de 2021, 14:15h

Teatre del CCCB

18:30h - HOMS AND ME

18:30h

HOMS AND ME

Alemanya, 62’, documental, NDR

Presenta: Amina Hussein (periodista i traductora kurda)

S’han vist molts documentals sobre la guerra de Síria i els refugiats, però pocs com Homs and me: un documental on es narra el setge de la ciutat síria d’Homs des de dins, gravat amb una càmera domèstica i en primera persona. Una mostra de com els periodistes col·laboren amb els no-periodistes per crear documentals. Quin paper juga la mediació digital en el treball amb els no-periodistes? Com determinem la realitat i l’autenticitat? Què volem dir amb això, i quins tipus de publicacions s’han de fer per no confondre o enganyar l’audiència?

Quan comença el metratge, Sulaiman Tadmory té 23 anys i fa dos mesos que ha començat el setge. Ell va quedar atrapat “per mala sort”: una nit es va quedar a casa d’un amic, no va voler tornar a casa perquè considerava que el camí era perillós. El matí següent, es van llevar i la ciutat estava assetjada. No pot entrar ni sortir res de la ciutat i la seva família viu una vida pràcticament normal a uns 100 metres de distància. No tenen menjar, medicaments ni hospitals, però tot i així troben moments de distensió i s’entretenen jugant a futbol o cantant. 

Homs and me és una mostra de què suposa viure en una ciutat en setge, gravat amb una càmera domèstica i narrat en primera persona.

Dissabte 27 de novembre de 2021, 18:30hç

Teatre del CCCB

16:35h - BATHROOM BUDDIES

BATHROOM BUDDIES

Finlàndia, 13’, sèrie de ficció, Yle

Presenten: Brigitte Franch i Gerard López (estudiants Tecnocampus)

Debat amb Kaya Pakaslahti (directora)

El bany és una de les habitacions més negligides de casa nostra. Però en aquesta sèrie passa el revés: totes les escenes passen al bany. I hi passen moltes coses! La Hilda i la Lo, millors amigues i companyes de pis, ho comparteixen tot, i evidentment també les estones al bany. Una nit, La Hilda i la Lo organitzen una festa a casa on hi conviden molts amics i amigues, que fan que es plantegin temes com l’apropiació cultural o el feminisme blanc. Com diu l’Eva Sebastián en aquest article de Vice, “passar l'estona al bany de noies és el millor de sortir de festa” i, encara que això no sigui una discoteca ni un club, sí que els millors moments passen al bany. 

Les sèries curtes ens fan plantejar si l’storytelling (la narració d’històries) està canviant. I, si és així, es podria atribuir sobretot a l’ús de diferents plataformes i formats més curts? El missatge és el mitjà? És una necessitat imposada per temps de concentració més curts i la tendència a la multitasca? O és un impuls independent de creadors millennials? Darrerament, veiem molts formats joves a tot el món (creats per joves creadors que no se senten representats) que no confien en línies argumentals fortes ni en el desenvolupament de personatges clàssics. La majoria presenten episodis curts. Principalment mostren la vida quotidiana d’adolescents i joves-adults sense una acumulació de tensió emocionant ni girs importants. Aquest tipus d’històries estan prenent el relleu? 

Una altra cosa que aquests formats tenen en comú és una constel·lació de caràcters diversos en què les excepcions prefereixen dominar que destacar com una cosa estranya. Es tracta d’una forma nova o de nínxol de representació i reconeixement? I si la narració d’històries està canviant realment, quines són les noves eines i ingredients i quins són els punts clau per l’èxit?

Dissabte 27 de novembre de 2021, 16:35h

Teatre del CCCB

17:15h - EL ETERNO FESTÍN: LA RAMBLA, CIUDAD IMAGINADA

 EL ETERNO FESTÍN: LA RAMBLA, CIUDAD IMAGINADA

Mèxic, 27’, sèrie documental, TV UNAM

Presenten: Laia Berenguer i Maria Vilariño (estudiants UdL)

La pandèmia i el confinament ens han fet adonar, si és que no ho sabíem ja, de la importància de la socialització i, en conseqüència, de la importància dels bars, un dels grans espais de socialització de la nostra cultura. Als bars hi passen petites, grans històries. S’hi signen contractes històrics en tovallons de paper, per exemple. 

La sèrie mexicana El Eterno Festín repassa la història de Mèxic i de Ciutat de Mèxic a través dels seus bars històrics: els seus propietaris, els seus clients habituals, els seus plats típics… Cada capítol està dirigit per un director diferent, que retorna al poble o ciutat on va néixer o créixer i parla d’un dels bars. 

Barrejant imatges d’arxiu, imatges actuals i entrevistes, el capítol “La Rambla, Ciudad Imaginada” fa un repàs de Ciutat de Mèxic des del final de la Revolució Mexicana, quan es van posar de moda les “loncherías”: restaurants on menjar ràpid i barat, pensats especialment per la classe treballadora. La Rambla és una de les poques “loncherías” supervivents. Fundada per immigrants espanyols (madrilenys i asturians) que van arribar a Mèxic abans de la Guerra Civil espanyola, La Rambla està situada al carrer Motolinía 38, al centre històric de la ciutat. Encara avui segueix oberta (fins i tot després de la pandèmia) i segueix rebent els clients de tota la vida. 

Les històries molt centrades en personatges concrets poden ser una manera de parlar d’un problema o d’un fenomen cultural més gran, amb el perill que la història acabi sent massa petita i no transcendeixi. Però si es fa bé, l’impacte de la peça és molt més gran que les seves parts. Aquesta sèrie mostra com petites històries personals expliquen grans històries, històries d’un país sencer.

Dissabte 27 de novembre de 2021, 17:15h

Teatre del CCCB