divendres, 30 d’octubre del 2020

10:15h - Radio Face

Irlanda del Nord, 29’, reality, BBC One Northern Ireland

Presenten: Anna Rotger i Sergi Molina (estudiants UB) 


Actualment les ràdios i, més concretament, els podcasts estan vivint una època daurada, sobretot entre la gent jove. Són fàcils i econòmics de produir però sobretot són fàcils i còmodes d’escoltar i permeten allò que coneixem com el “multitasking”. A més, durant el confinament provocat per la pandèmia de la Covid-19, ha estat més fàcil fer ràdio que fer televisió i, d’alguna manera, les ràdios i els podcasts han estat els protagonistes durant aquests mesos estranys. 


En aquest cas, Radio Face és un híbrid entre ràdio i televisió. Parteix del famós programa The Nolan Show by Stephen Nolan, que s’emet cada matí en dies laborables i és considerat “the biggest radio show in the country”. S’hi discuteixen temes d’actualitat política i social i la gent hi truca per donar la seva opinió. Un cop s’acaba The Nolan Show, la discussió segueix a Radio Face i graven els protagonistes (els oients del programa de ràdio) allà on siguin: al cotxe, a la cuina de casa, al taxi, al menjador… Lluny de dependre de tertulians que es repeteixen programa rere programa, a Radio Face els tertulians són la gent de carrer, gent a qui afecten les problemàtiques que es discuteixen. 


Al capítol que podrem veure al MINIPUT, Norman, Anne Marie, Marie, Berte, Carmel, Mervyn i Heidi parlen del sistema de pensions, el salari mínim o les tarifes dels cànons televisius, amb propietat i en primera persona. Anne Marie, per exemple, afirma que ella depèn d’una pensió per viure però que això no implica que no treballi, ja que és una “mare a jornada completa”.


Dissabte 28 de novembre 2020, 10:15h
Teatre del CCCB

dimecres, 28 d’octubre del 2020

11:45h - Phone of the wind

Japó, 49’, documental, NHK

Presenta: Natxo Garrido (psicòleg clínic de l’Hospital Universitari Mútua Terrassa)


Hi ha espais a les nostres societats pel dol i la pèrdua? Cinc anys després del terratrèmol i tsunami del nord-est del Japó, hi ha zones que ja es comencen a recuperar. Otsuchi (Prefactura d’Iwate), una de les zones més afectades, mica en mica torna a la normalitat però la situació no és igual per a tothom. Una de cada quatre persones encara viuen en habitatges temporals i hi ha cossos que encara no s’han trobat. La recuperació emocional tampoc no és igual per a tothom.



Itaru Sasaki va col·locar una cabina telefònica amb un telèfon desconnectat al seu jardí per poder parlar amb el seu cosí, que s’havia mort un any abans del tsunami. Mica en mica la cabina es va anar fent popular entre els familiars de les víctimes del tsunami, que hi anaven per poder parlar amb les persones que estimen i que van perdre. La cabina atreu més homes que dones. Les converses són d’allò més variades: alguns néts expliquen als avis que ja han fet els deures, alguns fills demanen als pares per què van marxar, d’altres ni tan sols poden articular paraules… La majoria els asseguren que els tornaran a trucar. 



Tot i que parteix d’una situació diferent, el gran nombre de morts que hi ha hagut a causa de la pandèmia de la Covid-19 ens fa plantejar si hi haurà un espai per aquest dol, per a aquesta sensació de pèrdua col·lectiva. Fa poc, Berta Goméz subratllava la importància del reconeixement públic de les víctimes del coronavirus a un article a Vice: “Por supuesto, la diferencia de contexto es determinante, (...) pero lo cierto es que esta comparación puede servir para advertirnos de la gravedad del momento, del enorme dolor que tantas muertes están causando, y nos obliga a preguntarnos por el tratamiento público que estamos dando a ese dolor.”


Si d’aquí poc feu un viatge al Japó i voleu visitar el telèfon del vent, la podeu trobar aquí


Dissabte 28 de novembre de 2020, 11.45h

Teatre del CCCB


dilluns, 26 d’octubre del 2020

16:35h - #Work_in_progress

 Israel, 15’, web sèrie, Channel Hot 8

Presenta: Gerard Cobo (estudiant Tecnocampus)


Quin futur volem per les generacions futures? I quin futur volem per nosaltres mateixos, però d’aquí a uns anys? En quin món volem viure? Això es pregunten els joves protagonistes de #Work_in_progress, una sèrie d’Israel, de 8 capítols curts en llenguatge YouTube que porta per subtítol “creators for change” (creadors pel canvi). La sèrie ajunta youtubers famosos a Israel, amb milers de seguidors, i activistes de diferents entorns culturals i socials. 




La convivència a Israel és complicada i s’arrosseguen molts anys de conflictes no resolts. Però aquests joves youtubers i activistes estan decidits a trencar tabús i estigmes i a obrir diàleg per teixir nous ponts i millorar la convivència. En definitiva, per canviar el món i construir un futur millor. Parlen, de manera oberta, de temes com l’homosexualitat (i el matrimoni homosexual), les religions, la cultura tradicional, feminisme… Un programa que desmunta tòpics socials a partir del diàleg intergeneracional, i aprofitant els milers de seguidors que tenen els youtubers amb qui col·laboren. 




Aquests joves “creators for change”, però, no estan aïllats. Els darrers mesos, les generacions més joves (millennials i Z, sobretot) han demostrat que és possible utilitzar les xarxes socials de manera constructiva i a favor del bé comú, fent-les servir de plataforma per convocar manifestacions en contra del canvi climàtic (Fridays for Future, per exemple) o per organitzar-se i saturar l’aplicació que va crear la policia de Dallas per denunciar manifestants durant les manifestacions del moviment Black Lives Matter. En definitiva, joves que no tenen por d’alçar la veu i reivindicar que volen viure en un món millor. 


Dissabte 28 de novembre de 2020, 16.35h

Teatre del CCCB


divendres, 23 d’octubre del 2020

13:35h - Welcome to Leith

Estats Units, 86’, documental, PBS

Presenta: Alba Sidera (periodista i autora del llibre Feixisme Persistent)

Els directors de Welcome to Leith, Christopher K. Walker i Michael Beach Nichols, asseguren que “Donald Trump canalitza moltes de les opinions que els supremacistes blancs estipulen” (font). Així doncs, ara que arribem al final de la candidatura de Trump i que el moviment Black Lives Matter està en auge als Estats Units, és un bon moment per recuperar aquest documental sobre com Craig Cobb, “un dels deu principals supremacistes blancs dels Estats Units”, intenta apropiar-se del petit poble de Leith (Dakota del Nord) per fer-hi una comunitat blanca i portar-hi els líders dels grups supremacistes. 



Els seguidors de Cobb es consideren descendents d’europeus i aris orgullosos en contra del multiculturalisme. Afirmen que, actualment, els infants de 5 anys de raça blanca són una minoria als Estats Units. Un dels punts interessants del documental és que Cobb utilitza Internet i els seus fòrums (com Vanguard News Network) per difondre i promoure el seu missatge supremacista. Tal com afirmava Albert Lloreta al curs “Desbloquejar la pantalla” de l’Institut d’Humanitats de Barcelona, la dreta (alt-right) ha ocupat molts espais a Internet, apropiant-se de mems, i el disseny de les xarxes socials hi ha contribuït.



El documental, que ha passat per festivals com Sundance o Hot Docs Canada i va estar nominat als News & Documentary Emmy Awards el 2017, ens fa preguntar-nos si hi hauria d’haver límits a la llibertat d’expressió a Internet (sobretot, als fòrums privats o semi-privats) i ens recorda que, encara que pugui semblar que sí, les noves tecnologies no són espais neutres. 



Dissabte 28 de novembre de 2020, 13.35h
Teatre del CCCB

dimecres, 21 d’octubre del 2020

10.50h - Our Land

Finlàndia, 16’, experiment interactiu, Yle

Presenta: Bruno Gallardo (estudiant UPF) 

Debat per videoconferència amb Harto Hänninen (responsable del projecte)


Dues frases molt característiques del Soy Cámara son “¿Cómo no voy a usar las imágenes que habéis metido en mi cabeza?” (del vídeo “¿Qué es Soy Cámara?”) y “Todo está por montar” (del vídeo “Principios de discusión”). Son dues frases molt lligades a Our Land, un experiment de la televisió pública finlandesa en què van obrir els seus arxius perquè la gent pogués participar, reeditar o modificar el metratge com volgués. L’experiment va ser molt exitós: es van rebre 372 peces curtes, més de les que s’esperaven, on es tracten temes tan actuals com el matrimoni homosexual o el postureig d’Instagram amb imatges d’arxiu, sense perdre de vista l’humor i l’estil de vida finlandesos. 



Les imatges, sobretot les que pertanyen a les televisions públiques, son de domini públic (tal com afirma la gent de Soy Cámara a la seva última publicació: “Imatges, un domini públic”). Per tant, d’alguna manera és lícit que l’accés a aquestes imatges sigui obert, de la mateixa manera que l’accés a les biblioteques i als arxius de les ciutats és obert. 




Què hagués passat si, durant la quarantena, les nostres televisions públiques haguessin obert els seus arxius al públic? Segurament haguessin tingut contingut de manera fàcil, ràpida i, sobretot, participativa. Quins temes creieu que es tractarien amb els arxius de les nostres televisions públiques?



Dissabte 28 de novembre de 2020, 10.50h
Teatre del CCCB

dilluns, 19 d’octubre del 2020

QUÈ ES PODRÀ VEURE AL MINIPUT 2020?

MINIPUT 2020: 

Dissabte 28 de novembre, de 10:00h a 21:00h

Teatre del CCCB


El MINIPUT 2020 se celebrarà presencialment sempre que les mesures de seguretat implementades pel govern ho permetin. S'aplicaran els protocols aprovats al moment de l'esdeveniment.

També s'oferirà una versió online.