16:35h - #Work_in_progress

 Israel, 15’, web sèrie, Channel Hot 8

Presenta: Gerard Cobo (estudiant Tecnocampus)

Quin futur volem per les generacions futures? I quin futur volem per nosaltres mateixos, però d’aquí a uns anys? En quin món volem viure? Això es pregunten els joves protagonistes de #Work_in_progress, una sèrie d’Israel, de 8 capítols curts en llenguatge YouTube que porta per subtítol “creators for change” (creadors pel canvi). La sèrie ajunta youtubers famosos a Israel, amb milers de seguidors, i activistes de diferents entorns culturals i socials. 

La convivència a Israel és complicada i s’arrosseguen molts anys de conflictes no resolts. Però aquests joves youtubers i activistes estan decidits a trencar tabús i estigmes i a obrir diàleg per teixir nous ponts i millorar la convivència. En definitiva, per canviar el món i construir un futur millor. Parlen, de manera oberta, de temes com l’homosexualitat (i el matrimoni homosexual), les religions, la cultura tradicional, feminisme… Un programa que desmunta tòpics socials a partir del diàleg intergeneracional, i aprofitant els milers de seguidors que tenen els youtubers amb qui col·laboren. 

Aquests joves “creators for change”, però, no estan aïllats. Els darrers mesos, les generacions més joves (millennials i Z, sobretot) han demostrat que és possible utilitzar les xarxes socials de manera constructiva i a favor del bé comú, fent-les servir de plataforma per convocar manifestacions en contra del canvi climàtic (Fridays for Future, per exemple) o per organitzar-se i saturar l’aplicació que va crear la policia de Dallas per denunciar manifestants durant les manifestacions del moviment Black Lives Matter. En definitiva, joves que no tenen por d’alçar la veu i reivindicar que volen viure en un món millor. 

Dissabte 28 de novembre de 2020, 16.35h

Teatre del CCCB

13:35h - Welcome to Leith

Estats Units, 86’, documental, PBS

Presenta: Alba Sidera (periodista i autora del llibre Feixisme Persistent)

Els directors de Welcome to Leith, Christopher K. Walker i Michael Beach Nichols, asseguren que “Donald Trump canalitza moltes de les opinions que els supremacistes blancs estipulen” (font). Així doncs, ara que arribem al final de la candidatura de Trump i que el moviment Black Lives Matter està en auge als Estats Units, és un bon moment per recuperar aquest documental sobre com Craig Cobb, “un dels deu principals supremacistes blancs dels Estats Units”, intenta apropiar-se del petit poble de Leith (Dakota del Nord) per fer-hi una comunitat blanca i portar-hi els líders dels grups supremacistes. 

Els seguidors de Cobb es consideren descendents d’europeus i aris orgullosos en contra del multiculturalisme. Afirmen que, actualment, els infants de 5 anys de raça blanca són una minoria als Estats Units. Un dels punts interessants del documental és que Cobb utilitza Internet i els seus fòrums (com Vanguard News Network) per difondre i promoure el seu missatge supremacista. Tal com afirmava Albert Lloreta al curs “Desbloquejar la pantalla” de l’Institut d’Humanitats de Barcelona, la dreta (alt-right) ha ocupat molts espais a Internet, apropiant-se de mems, i el disseny de les xarxes socials hi ha contribuït.

El documental, que ha passat per festivals com Sundance o Hot Docs Canada i va estar nominat als News & Documentary Emmy Awards el 2017, ens fa preguntar-nos si hi hauria d’haver límits a la llibertat d’expressió a Internet (sobretot, als fòrums privats o semi-privats) i ens recorda que, encara que pugui semblar que sí, les noves tecnologies no són espais neutres. 

Review del New York Times. 

Dissabte 28 de novembre de 2020, 13.35h

Teatre del CCCB

10.50h - Our Land

Finlàndia, 16’, experiment interactiu, Yle

Presenta: Bruno Gallardo (estudiant UPF) 

Debat per videoconferència amb Harto Hänninen (responsable del projecte)

Dues frases molt característiques del Soy Cámara son “¿Cómo no voy a usar las imágenes que habéis metido en mi cabeza?” (del vídeo “¿Qué es Soy Cámara?”) y “Todo está por montar” (del vídeo “Principios de discusión”). Son dues frases molt lligades a Our Land, un experiment de la televisió pública finlandesa en què van obrir els seus arxius perquè la gent pogués participar, reeditar o modificar el metratge com volgués. L’experiment va ser molt exitós: es van rebre 372 peces curtes, més de les que s’esperaven, on es tracten temes tan actuals com el matrimoni homosexual o el postureig d’Instagram amb imatges d’arxiu, sense perdre de vista l’humor i l’estil de vida finlandesos. 

Les imatges, sobretot les que pertanyen a les televisions públiques, son de domini públic (tal com afirma la gent de Soy Cámara a la seva última publicació: “Imatges, un domini públic”). Per tant, d’alguna manera és lícit que l’accés a aquestes imatges sigui obert, de la mateixa manera que l’accés a les biblioteques i als arxius de les ciutats és obert. 

Què hagués passat si, durant la quarantena, les nostres televisions públiques haguessin obert els seus arxius al públic? Segurament haguessin tingut contingut de manera fàcil, ràpida i, sobretot, participativa. Quins temes creieu que es tractarien amb els arxius de les nostres televisions públiques?

Dissabte 28 de novembre de 2020, 10.50h
Teatre del CCCB

QUÈ ES PODRÀ VEURE AL MINIPUT 2020?

MINIPUT 2020: 

Dissabte 28 de novembre, de 10:00h a 21:00h

Teatre del CCCB

El MINIPUT 2020 se celebrarà presencialment sempre que les mesures de seguretat implementades pel govern ho permetin. S'aplicaran els protocols aprovats al moment de l'esdeveniment.

També s'oferirà una versió online.

19:30h - Sessió especial "25 anys del MINIPUT"

Aquest any el MINIPUT celebra les 25 edicions. L'esdeveniment va començar el 1994 a la Universitat Pompeu Fabra i des de llavors ha crescut molt. El 2006 va passar a fer-se a l'auditori del CCCB però també es va quedar petit, i ja fa uns quants anys que té lloc al Teatre del CCCB.

(Basta, Bèlgica, 2011)

Al llarg d'aquestes 25 edicions són molts els programes que s'han projectat a la pantalla del MINIPUT, de cadenes, països (Finlàndia, Hongria, Iran, Corea del Sud, Israel, Rússia, Senegal, Noruega, Brasil, Austràlia...) i formats molt diversos (magazine cultura, infotainment, reality show, documentals, projectes transmèdia...). 

(Expedition: Robinson, Suècia, 1997)

Però com que els espais per parlar de televisió són escassos, molts d'aquests programes no es coneixen en l'univers audiovisual. Per això hem volgut fer una sessió final recordant-ne alguns de la mà d'Elisenda Carod, Elisenda Pineda i Charlie Pee. Amb moltes dosis d'humor, ens faran un recorregut per alguns dels programes més destacables d'aquestes 25 edicions. Programes com Expedition: Robinson (Suècia, 1997), Basta (Bèlgica, 2011) o Le Jeu de la Mort (França, 2012) encara ressonen a les nostres televisions. Han canviat els formats? O han canviat els hàbits de consum? Som més crítics amb la televisió? O seguim mirant-la com la "caixa tonta"? Es pot parlar que la televisió "ha mort"? O simplement s'està transformant?


Dissabte 30 de novembre, 19:30h
Teatre del CCCB