10.15h - Grotesco

Grotesco

(comèdia política, Suècia, 30’, SVT)

Presenta: Àngel Leiro (realitzador), amb la presència de Michael Lindgren (director)

L’auge de l’extrema dreta a Europa és innegable i Suècia, conegut com el paradís socialdemòcrata, no se n’escapa. A les últimes eleccions el partit antiimmigració, els Demòcrates de Suècia, va quedar com a tercera força, amb gairebé un 5% més de vots que a les eleccions anteriors. Aquest auge en la seva popularitat es deu, en gran part, a l’arribada de refugiats, que no són benvinguts per tothom.

Es pot abordar un tema d’aquestes dimensions humorísticament? La televisió pública sueca ho intenta amb la comèdia-musical político-satírica Grotesco, una sèrie de 8 episodis (al MINIPUT es podrà veure el primer) sobre la gran afluència de refugiats que va rebre el país nòrdic al 2015 i sobre les possibles mesures o solucions que es van prendre, així com les reaccions de la població. Des de debats al parlament a recolectes de diners, fins i tot travesses amb pasteres: ningú no s’escapa de la sàtira del grup teatral Grotesco.

Dissabte 1 de desembre de 2018, 10.15h
Teatre del CCCB, Barcelona

19.00h - #tagged

#tagged

(drama, Països Baixos, 12’, NPO 3Lab)

Presenta: Miquel Garcia (TV3)

Compartir la nostra vida a les xarxes socials ha esdevingut tan normal que molta gent no es planteja les repercussions que pot tenir. Això es viu a l’extrem en el cas dels adolescents, una franja d’edat especialment preocupada per la imatge que projecten d’ells mateixos. Si en aquest còctel s’hi afegeix una nit de festa i alcohol, el resultat és #tagged, un exemple com les televisions aposten per les històries centrades en els mòbils (i pels mòbils).  

#tagged és un drama explicat en vertical a través de l’smartphone, les aplicacions i les interaccions amb altra gent (així com el so ambient, sovint distorsionat), i només quan la protagonista, Elise, té el mòbil en actiu. Un espiral de decisions negatives que acabarà convertint el mòbil en el pitjor enemic d’Elise.

Dissabte 1 de desembre de 2018, 19.00h
Teatre del CCCB, Barcelona

18.20h - Primary Hell

Primary Hell

(sèrie de comèdia, Països Baixos, 25’, Avrotros)

Presenta: Francesc Escribano (Minoria Absoluta)

La llista de sèries de comèdia (o dramèdia) que se situen en escoles i instituts seria, segurament, molt llarga. Sense anar més lluny, una de les sèries més exitoses a casa nostra en els últims anys passava en un institut, Merlí. Sens dubte, els centres educatius són espais singulars, amb les seves pròpies normes i tradicions (a vegades absurdes), on costa entrar-hi per primera vegada (tant per alumnes com per pares/mares).

La majoria de sèries, però, se centren en alumnes i professors, amb només algunes trames dedicades als pares i mares. La cadena holandesa Avrotros fa una nova aposta amb la comèdia Primary Hell, una sèrie de 10 capítols (al MINIPUT es podrà veure el primer) sobre la dinàmica de pares i professors i la manera com es defensen al camp de batalla.

Dissabte 1 de desembre de 2018, 18.20h

Teatre del CCCB, Barcelona

11.00h - Old people’s home for 4 year olds

Old people’s home for 4 year olds

(infotainment, Regne Unit, 60’, Channel 4)

Presenta: Laia Servera (directora de l’Info K), amb la presència de Murray Boland, director creatiu de CPL Productions

Les televisions públiques de tot el món es passen hores i hores investigant nous formats per acostar-se al públic més jove, tot i que la franja de públic que més consumeix la televisió és la gent gran. Però qui està interessat en el contingut per a gent gran i els seus problemes? Són culpables les televisions públiques de mostrar una imatge de la vellesa aïllada socialment, que potser no s’escau del tot a la realitat?

Old people’s home for 4 year olds no només trenca l’estereotip convertint-se en un programa exitós que tracta el tema de la vellesa, sinó que es proposa demostrar clínicament els beneficis de la interacció de persones grans amb alumnes de parvulari de quatre anys, un model que fa 25 anys que s’aplica als Estats Units. La innocència d’uns i la necessitat d’afecte i contacte físic dels altres crea una barreja entranyable, amb resultats sorprenentment positius molt abans d’arribar al final de l’experiment (al MINIPUT es podrà veure el primer dels dos capítols de la mini-sèrie). Un programa que té com a objectiu canviar la manera com pensem i cuidem la població envellida.

Dissabte 1 de desembre de 2018, 11.00h

Teatre del CCCB, Barcelona

16.00h - Gone mom

Gone mom

(reality show, Corea del Sud, 42’, EBS)

Presenta: Mercè Oliva (Universitat Pompeu Fabra)

Sense les mares la societat no existiria. Els seus rols varien en funció dels països i els continents. Quines imatges de maternitat ha de projectar la televisió pública? La maternitat com la màxima realització personal o com la feina més estressant de totes? Quin efecte tenen aquestes imatges? S’està fent un servei a la maternitat o, per contra, se li està donant un mal nom?

Gone mom és un reality show que pretén qüestionar els rols socials i, sobretot, que els pares es facin preguntes sobre el seu propi rol dins de la família. Centrat en dones de mitjana edat de Corea del Sud, el programa els dóna 1000 dolars perquè s’escapin i se’ls gastin només per elles, en fer allò que realment els ve de gust. En un plató, les dues presentadores i la família comenten l’abans, el durant i el després de la fugida de la mare. Semblant a un format que s’emet als Estats Units, el programa va tenir tant èxit que ja té confirmada una segona temporada.


Dissabte 1 de desembre de 2018, 16.00h
Teatre del CCCB, Barcelona

12.10h - Tokyo Black Hole

Tokyo Black Hole

(documental, Japó, 50’ NHK)

Presenta: Endika Rey (Tecnocampus Mataró)

La història és una assignatura molt interessant, però també pot ser molt tediosa i difícil de digerir. Utilitzar imatges d’arxiu no sembla ser la solució, per això la NHK va fer un experiment: introduir un personatge del segle XXI a les imatges d’arxiu del 1945, just al final de la Segona Guerra Mundial, a una capital destrossada. Una història de supervivència i d’amor és el vehicle ideal per transportar la joventut cap al Tokyo del mercat negre i de l’ocupació americana.

El documental va tenir molt èxit i va aconseguir bones audiències entre el públic jove. Però no es queda només al passat, sinó que la reflexió final el torna al present: on ha quedat el forat negre del 1945? Ha desaparegut o simplement ens hem tornat cecs a aquest tipus de corrupció?

Dissabte 1 de desembre de 2018, 12:10h
Teatre del CCCB, Barcelona

14.20h - National bird

National bird

(documental, Estats Units, 82’, PBS. Produït per Errol Morris i Wim Wenders)

Presenta: Joan Úbeda (Mediapro)

La televisió pública té l’obligació de ser neutral, plural i de no alienar-se al seu govern. Així que National Bird, un documental produït per Errol Morris i Wim Wenders per la televisió pública dels Estats Units (PBS), encaixa perfectament amb la definició, arriscant-se entrevistant whistleblowers: tres persones que han treballat al programa de drons de l’exèrcit dels Estats Units, n’han sortit i ara són investigats (en menor o major mesura) per filtrar informació classificada. Quines són les obligacions d’un whistle blower? Com desmuntar la idea que l’exèrcit dels Estats Units està salvant el món? Els drons fan la guerra més eficient o més fàcil i frívola?

Com a espectadors, el documental també ens col·loca en una posició compromesa: és ètic empatitzar amb els ex-militars per sentir-se culpables per matar persones innocents a milers de quilòmetres de distància? Una visió de la guerra (i dels Estats Units) diferent a com la pinten els polítics, els mitjans de comunicació i les ficcions i que fa obrir els ulls sobre el dia a dia dels països de l’Orient mitjà.

Per anar introduint el tema, recomanem llegir l’article que Heather Linebaugh va escriure sobre la seva experiència com a membre del programa de drons de l’exèrcit dels Estats Units, publicat a The Guardian (29/12/2013):  https://www.theguardian.com/commentisfree/2013/dec/29/drones-us-military

Dissabte 1 de desembre de 2018, 14.20h
Teatre del CCCB, Barcelona

QUÈ ES PODRÀ VEURE AL MINIPUT 2018?

Al MINIPUT d’aquest any podreu veure dues maneres radicalment diferents d’acostar-se a la problemàtica dels refugiats: d’una banda a través de l’humor i el musical (Grotesco), i de l’altra des de l’interior de les bandes de tràfic de persones que els ajuden a sortir del país (Human Smugglers). També es podran veure dos formats innovadors de televisió de servei públic adreçada a grups minoritaris (Old people’s house for four year olds i Give us a break!); documentals que intenten reconstruir la història a través d’un arxiu excepcional (Tokyo Black Hole) o a través de testimonis arriscats (com en la producció d’Errol Morris i Wim Wenders National bird); un reality show on les mares abandonen els seus rols familiars (Gone mom) i un còctel de programes inclassificables de la mà de l’Stefano Semeria, cap del Departament d’Audiències Joves de la televisió pública suïssa (SRF) i una sessió especial sobre els programes de la Generació Z. 

Televisió de servei públic adreçada a grups minoritaris:

• Als Estats Units fa més de 25 anys que s’aplica el model que podem veure a Old people’s homes for 4 year olds: geriàtrics que acullen, durant unes hores a la setmana, alumnes de parvulari per tal de fer-los interactuar amb les persones grans. Tot i el temps que fa que dura el mètode, mai s’han demostrat clínicament els seus resultats positius, per això aquest programa de Channel 4 decideix analitzar 10 voluntaris. Els resultats? Sorprenentment positius, i molt abans d’arribar al final del procés.
• En quines situacions s’ha d’ajudar les persones amb discapacitats? Se’ls ha de deixar passar a les cues? Com poden ser imitats sense sentir-se ofesos? Aquestes i moltes més preguntes són les que un grup de 7 celebrities fan a un centenar de persones amb discapacitats de diferents tipus del Japó, al talk show Give us a break!. El programa s’acaba amb una votació: la celebrity amb menys coneixement sobre el tema, que acaba “guanyant” un curs per poder millorar.

Deconstruint rols socials, obrint debat:

• A Corea del Sud, moltes dones es dediquen exclusivament al manteniment de la llar i a l’educació dels fills, deixant enrere els seus somnis i aspiracions. Per això el reality Gone mom suposa un escapament de la seva realitat: els dóna 1000 dòlars per fer el que vulguin, mentre sigui només per a elles. Com reaccionaran els pares? Sabran espavilar-se? I com s’ho prendran els fills? Una manera dràstica però efectiva de qüestionar els rols socials preestablerts. 
• L’educació és una etapa essencial pels infants, però també ocupa un bon gruix d’anys pels pares. Quina implicació han de tenir els pares a l’escola? Com es pot conciliar una presència activa a l’escola dels fills i, alhora, tenir una feina de jornada completa? Primary Hell, una comèdia seriada políticament incorrecta que va trencar tots els rècords d’audiència i va obrir el debat públic als Països Baixos.

Altres maneres de mirar la història i les línies vermelles de la nostra societat:

• Moltes vegades les imatges d’arxiu s’utilitzen per evocar el passat d’un país de manera nostàlgica, recordant grans moments. El cas de Tokyo Black Hole és el contrari: en una barreja d’imatges d’arxiu, notícies de premsa i imatges gravades recentment, el documental viatja al 1945, just al final de la Segona Guerra Mundial, per mostrar la devastació i la desolació que reinava a la capital nipona, protagonitzada pel mercat negre i l’ocupació americana. Una nova manera d’utilitzar la imatge d’arxiu i de revisionar la història, tot acostant-la al públic jove. 
• Errol Morris i Wim Wenders produeixen aquest documental sobre els whistle blowers, persones que han treballat per les institucions dels Estats Units, que n’han sortit i que filtren algun tipus d’informació classificada. A National Bird podem veure tres treballadors de l’exèrcit americà, del programa de drons, que lluitaven “des de casa” a Afganistan. Expliquen els seus conflictes post-traumàtics, la seva recuperació, les seves lluites internes i els seus conflictes amb el govern dels Estats Units. 

• Nou de cada deu refugiats que arriben a Europa han fet servir, en algun moment del seu trajecte, contrabandistes de persones. Els polítics europeus intenten parar-ho però la xarxa de contrabandistes està ben teixida i té molt poder. A Human Smugglers es pot veure, per primera vegada, com funciona aquesta xarxa, quins passos s’han de seguir per aconseguir-ho i el preu, monetari i no monetari, que s’ha de pagar per arribar a la idealitzada Europa.

Integrant les noves tecnologies i les joves audiències:

• El mòbil s’està convertint en una prolongació de les nostres extremitats superiors, tot el dia hi estem enganxats. L’addicció s’agreuja en els adolescents, que no coneixen la vida social sense smartphones. #tagged és un curtmetratge de ficció fet en vertical que mostra com una nit de diversió s’acaba convertint en un malson per la protagonista, que veu com el que passa al mòbil acaba dominant-la. 

• Hi ha un límit de projectes, programes i formats que l’INPUT (i, en conseqüència, el MINIPUT) pot acollir. Però hi ha molt més per veure més enllà. Stefano Semeria, cap del Departament d’Audiències Joves de la televisió pública suïssa, presentarà la seva selecció personal dels projectes més rellevants de la televisió pública a la sessió especial Output for Input, “una sessió plena de riures, de revelacions, de sorpreses, de suor i de llàgrimes”, tal com ell mateix ho defineix.
• Sovint es diu que el públic jove ja no mira la televisió, però és cert? O és només que ja no miren la televisió de la mateixa manera o a les mateixes plataformes? Les televisions  públiques s’esforcen per mantenir l’audiència de la generació Z (joves nascuts a partir del segle XXI) i a la sessió especial Televisió Z: tornen les joves audiències? podrem veure com ho aconsegueixen a partir dels projectes Del twist al tuit (À Punt, País Valencià), Oh My Goig (betevé, Barcelona), el documental Samantha Hudson (IB3, Illes Balears) i El Bloque (Internet). 

Dissabte 1 de desembre de 2018, de 10:00 a 21:00

Teatre del CCCB, Barcelona