ANTOLÒGIC: 20 ANYS DE MINIPUT

A l’INPUT (International Public Television Screening Conference), des del 1976 s’han pogut veure programes censurats com Titicut Follies de Frederick Wiseman, documentals de Werner Herzog, Alan Berliner, Erik Barnouw, o els artefactes culturals de Godard, Peter Campus o Luciano Rigolini. També es van poder veure els primers realities, experiments amb la telerealitat, experiències pioneres de webdocumental o programes que han reforçat l’exercici de la democràcia, la investigació periodística o el pluralisme informatiu. El MINIPUT ha servit de filtre de l’univers INPUT i ho ha complementat destacant la millor producció televisiva local i autonòmica. Apart dels millors projectes locals vam obrir una secció dedicada als MILLOR PILOTS resultat de fer el diagnòstic que la televisió havia deixat d’arriscar i que bona part del talent l’havíem de buscar fora. Els programes són presentats per professionals del sector educatiu o televisiu i sempre s’intenta portar alguns representants dels programes perquè el debat que us pugui generar sobre la televisió sigui enriquidor. El 1998, per exemple, el Gran Wyoming, Joaquim Jordà, Víctor Amela i Emili Prado, compartien espai al voltant de quatre produccions.  Però no només veus populars de la televisió han passat pel MINIPUT, sinó també joves realitzadors que ens van enamorar amb les seves produccions, documentalistes sui generis com Ariadna Pujol (Tiurana, Miniput 1999), Óscar Pérez (Al Marge, Miniput 1999), Fèlix Viscarret (Soñadores, Miniput 1999), José González Morandi i Eva Serrats (Troll, Miniput 2006) o Neus Ballús (L’avi de la càmera, Miniput 2005). Us deixem aquí una selecció d’aquests vint anys de mostra:

Espot MINIPUT 2014 (20a Mostra de TV de Qualitat) / dissabte 29 NOV. de 10.00 a 22.00 H from MINIPUT on Vimeo.

FORMATS AL LÍMIT

El MINIPUT ha servit com a cantera de “nous formats”, s’hi ha pogut veure els primers docu-soaps i els primers docu-realities, servint com a antecedent de tots els xtreme realities basats en el “transformisme” com Cambio Radical o Let me in (un programa de cirugia estètica i transformacions a noies de Corea del Sud, país que també té un reality, Back to my face on, precisament, es tracta de recuperar la seva cara natural prèvia a la intervenció). Transformacions, canvis de parelles o de llars, Parlem de Faking It (Channel 4, Miniput 2003) o Wife Swap (Channel 4, Miniput 2003), un format que ha estat exportat arreu. També es van poder veure els primers protorealities, anteriors a la saga Big Brother, però posteriors a The Real World (MTV, 1992); parlem de The Tourist Trap (BBC, Miniput 1999) o ExpeditionRobinson (SVT, Miniput 1998), que va inspirar programes com La isla de los famosos o la saga Survivor (de fet, Charlie Parsons va idear el format el 1992 i Expedition Robinson va ser el primer a dur-lo a terme de forma experimental i des d’una televisió pública).

Segurament molts recordareu que el 2007 TV3 va estrenar una sèrie que es deia Efecte Mirall i on els nens es gravaven a sí mateixos. Al MINIPUT havíem pogut veure, prèviament, alguns exemples d’aquest “nou format” que usava els selfies (encara no existia la paraulota) i les petites càmeres digitals per explorar noves narratives audiovisuals; parlem de Such is My Karma (Polish Television Woronicza, Miniput 2001) o My Life as a Child (BBC, Miniput 2006). També existeixen motius argumentals que beuen els uns dels altres, com és el cas de Sin (YLE, Miniput 1996) que estructurava el programa a partir dels set pecats capitals, cosa que ja havia fet Fincher un any abans amb Seven i tal com veiem avui en programes com Pecadores Impecaibols (La 2, 2014), aquest cop, però, en un plató. O el format original de No me les puc treure del cap (TV3, 2013): Can’t Get out of my Head (NRK, 2008).

Al MINIPUT també es van projectar els primers experiments en el terreny de la videoconferència o del dialèg entre dues persones a temps real separades en l’espai, molt abans de la popularització de les webcams amb la sèrie Vis à Vis (France 3, Miniput 1994). L’artífex va ser Patrice Barrat, que creia fermament en una televisió oberta al diàleg intercultural, que servís de pont cap a la comprensió i no per a reforçar fractures, ideologies, guerres i capelles. També va trencar amb la graella quan va idear càpsules documentals diàries per mostrar situacions conflictives en el seu transcurs natural, és el cas de Belfast Lessons (Channel 4, Miniput 1995) i de Sarajevo: A Street Under Siege (BBC2, INPUT 1994) on, després del telenotícies, es passaven microcàpsules de dos minuts sobre el setge a Sarajevo, a temps real, posant dia i hora al conflicte.

També s’hi ha vist exemples de webdoc, no només grans produccions com les del departament d’interactius de la cadena ARTE com PrisonValley/ La Havana-Miami (ARTE, Miniput 2010) o Gaza/Sderot-Life Spite ofEverything (ARTE, Miniput 2009), sinó també projectes universitaris com el de Solos (UAB, Miniput 2013).

Al MINIPUT hem trobat formats que jugaven, no només amb els límits del propi format, sinó de vegades també amb els límits voyeurs i morals dels espectadors, exercint una acupuntura psíquica i emocional. Come on down and out (Channel 4, Miniput 1994) era un fals concurs amb homeless on el premi era una casa. The Big Donor Show (BNN, Miniput 2008) va resultar un fals concurs on una malalta terminal donava el seu ronyó al guanyador de tres malalts amb disfunció renal. Le jeu de la mort (France 2, Miniput 2011) va ser un docu-reality que investigava els mecanismes de submissió a partir d’enganyar als concursants que havien d’aplicar suposades descàrregues elèctriques a un concursant-pacient. How Mad Are You (BBC, Miniput 2009) era un docu-reality on uns psiquiatres havien de determinar quins dels voluntaris tenien un transtorn psíquic i quins no (dels quals la meitat havien estat prèviament diagnosticats). Finalment, Let’sMake a Baby (BBC, Miniput 2007) posava en evidència els xtreme realities i la indústria televisiva del seu voltant creant un fals reality on cinc parelles de desconeguts es posaven en una casa i guanyava el primer que feia un fill.

Els programes presentats, de vegades han trencat la presó de la graella televisiva, tan homogènia en tots els canals de tants països. La graella de la BTV de Huerga es va presentar tant al MINIPUT com a l’INPUT com una novetat. Huerga va obviar les franges clàssiques par apostar per les microcàpsules i les nits temàtiques. A Alemanya van passar un programa, 24h Berlin (RBB, ARD, ARTE, Miniput 2010), que va durar vint-i-quatre hores sobre la vida de la gent a Berlín per celebrar el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín i la televisió noruega ha fet programes de slow-TV (The Bergen Railway, NRK, Miniput 2010, per exemple) on la gent podia veure durant hores un programa sobre la fusta acompanyat d’una llar de foc, recórrer el trajecte ferroviari de Bergen o anar pels fiords noruecs.

CULTURA I ENTRETENIMENT

Els programes culturals són els primers en ser eliminats de les graelles quan hi ha retallades; actualment, ni tansols són una excusa per rebaixar els continguts culturals, ho fan, i prou. El MINIPUT entén que la televisió és un instrument amb molt poder, donat que arriba arreu, i que s’ha de gestionar aquest poder a favor de la ciutadania, que la televisió no és una “caixa tonta”, sinó una caixa de sorpreses i, fins i tot, de màgia i creativitat, tal com la concebien alguns visionaris com Jean-Christophe Averty o Valerio Lazarov.

Si la cultura és la germanastra de la família televisiva, la poesia n’és el seu membre més fràgil. Així i tot, hi ha programes que han arriscat per oferir noves aproximacions a la poesia. Ho veiem a Poems on the Box (BBC, Miniput 1994), L’Illa del Tresor (Canal33, Miniput 1996), The United States of Poetry (ITVS, Miniput 1996), Joan Brossa al seu estudi (BTV, Miniput 1999), Paraules al vent (XTVL, Miniput 2007), Puetes d’Elsabeth Produccions (malgrat no es va poder veure aquesta sèrie d’anarquia creativa de la XTVL al Miniput, sí que es va passar la fascinant Portbou al Miniput 2007 de la mateixa productora).

De vegades, la millor manera d’acostar la cultura a la gent és traient-la de l’escenari encorsetat, és el que van fer a Subway (Internews-Ukraine, Miniput 1999) portant-la al metro o a Macbeth on the State (BBC, Miniput 1998) situant-la en un polígon d’habitatges socials. Hi ha alguns programes que ens han obert les portes de la fotografia des del docu-reality (Photo for Life, ARTE, Miniput 2012), l’òpera des del flashmob (Flashmob:the Opera, Miniput 2005), l’art des del crossmedia (The Spiral, VARA, ARTE, SVT, TV3Dinamarca, YLE, NRK, Eén, INPUT 2012), el curtmetrage des del mosaic televisiu (Pasiones Cortas, TVE, Miniput 1998), el cinema des de la televisió (The Kingdom, NRK, dirigida per Lars Von Trier, Miniput 1995), el disseny  (Design Ah!, NHK, Miniput 2013) i la filosofia (Ithink, therefore I am, YLE, Miniput 2011) des de la perspectiva infantil, el feminisme des del còmic (Wonder Woman: The Untold Story of AmericanSuperheroines, ITVS, Miniput 2013) o la música des del videoclip ficcionat (September Songs: The Music of Kurt Weil, ZDF, Miniput 1995).

MÓN DOCUMENTAL

Quan el documental produeix esdeveniments

Que la televisió produeix esdeveniments no és una novetat, però que produeixi esdeveniments al servei d’una societat més democràtica, potser sí. A l’INPUT del 1989 es va poder veure el documental The Thin Blue Line d’Errol Morris, gràcies a les investigacions del qual van aconseguir exculpar Randall Dale Adams, condemnat indegudament d’haver matat a un policia. De vegades els documentals s’escapen, com una lava, de les seves fronteres físiques i materials per capgirar la pell de la realitat. És el cas de The Girl Who Wouldn’t Die (DR, Miniput 2013), un documental que comença a explicar la història d’una noia malalta terminal, però on aquesta es recupera i on el documental acaba taquigrafiant negligències mèdiques enlloc de fer un retrat biogràfic sobre la protagonista. Cleveland vs. Wall Street (RTS, Miniput 2011) celebrava un judiqui contra Wall Street com a culpable de la crisi immobiliària d’algunes ciutats d’Estats Units, un judici representat per ambdues parts per tal de suplir el que els advocats de Wall Street havien aconseguit d’anul·lar a la vida real. Els quatre nois de Basta! (VRT, Miniput 2012) es vengen de les estafes de les petites i les grans empreses, de la mateixa manera que The Verdict (YLE, Miniput 2009) busca aquells culpables que ocasionen problemes a la societat i els posa a judici. De vegades els programes serveixen per crear el planter dels propis futurs ministres per tal de millorar el país, com a Next Prime Minister (CBC, Miniput 2007) o la seva versió més propera al entertainment amb Vote For Me (ITV, Miniput 2005), una espècie d’Operación Triunfo en què els concursants han de saber fer mítings i aconseguir vots.

Periodisme d’investigació

De tant en tant el periodisme s’allunya de la crònica convencional i genera nous formats pel sol fet d’exposar temes que queden apartats de l’agenda mediàtica, pel fet de posar llum sobre preguntes que no tenen lloc en l’esfera dels mitjans hegemònics. Ho veiem en el plantejament feminista de Greetings from out there d’Elle Spiro (ITVS, Miniput 1994); també a Sunny Side of Sex Uganda (VPRO, Miniput 2012) on la periodista viatja per diferents països per veure si realment estem tan alliberats en relació amb la sexualitat femenina com ens pensem, tencant amb la perspectiva occidental. I en algunes propostes que ofereixen un punt de vista crític a la societat contemporània, posant en solfa el model consumista capitalista corporativista vigent, ja sigui a través del magazine informatiu pro drets humans per a joves (Mad Mundo, Internews, International Broadcasting Trust, Minput 1997), del concurs salvatge i irònic (Supermaterialism, DR, Miniput 1997), d’un circ de freaks que són capaços de rodejar-se de gent del carrer o dels membres del parlament (Fric Show, Société Radio-Canada, Miniput 2006), a través de l’interior del propi parlament (On the inside, DR, Miniput 1999) o des de dins d’una reunió del G-8 amb unes imatges tan explícites que el propi documentalista acaba perdent la feina (Unseen, Rússia, Miniput 2009).

De vegades s’ha usat l’animació per explicar fets del passat dels quals no es tenien testimonis audiovisuals (Chicago 10, PBS, Miniput 2009), o per explicar escenes delicades de vides de gent que ha patit en excés en guerres col·lectives o individuals (Woman See a Lot of Things, Miniput 2007 o Hidden, SVT, Miniput 2003). En alguns casos l’animació no és l’eina adequada, però sí ho és la reconstrucció dramàtica enmig del registre documental, tal com fa Henrich Breloer a Speer und Hitler (WDR, NDR, BR, ORF, Miniput 2006) o a The Manns: Novel of a Century (NDR, BR, ARTE, ORF, SRG/SF, DRS, Miniput 2002)

Les guerres, les tantes guerres, han estat objecte de reflexió i d’exhibició de molts documentals davant la constatació que l’ús que fan de les guerres els informatius està basat en la repetició; on les causes i conseqüències d’aquestes guerres mai queden ben exposades, més aviat se les prenen com els protagonistes d’un culebrot quotidià on el subtítol vindria a ser “això sempre ha estat així”; i això en l’afortunat cas que se les nombri. Per això són necessaris documentals com Caucasian Prisoners  (Besta Films, Miniput 2003), WarPhotographer (Swiss TV, Miniput 2002), Cry Freetown (CBC/SRC, Channel 4, CNN, Miniput 2001) o Primetime War (Mosaic Films, Miniput 1999).

Els líders de les guerrilles, de grups terroristes o dels règims totalitaris han estat objecte de revisió de molts documentals: Sacrificio: Who Betrayed Che Guevara? (SVT, Miniput 2001), Assassination in the Colonial Style (WDR, Miniput 2001), Images of a Dictatorship (Macumba International, Miniput 2000), La Flaca Alejandra (France 3, Channel 4, Miniput 1995), Ulrike Marie Meinhof (La Sept/ ARTE, Miniput 1995) o Human Remains (PBS, Miniput 2000), un documental sobre la vida de Musolini, Franco, Hitler, Stalin i Mao Tse Tung fet exclusivament amb material d’arxiu, com ho és també Meanwhile Somewhere (RTBF/LCS, Miniput 1996) de l’arxivista-documentalista Péter Forgács.

La mirada interior

En el MINIPUT també s’ha trencat amb la mirada superficial de la imatge-vídeo, anant a la profunditat, no només d’alguns temes, sinó també de la psiqué i del cos humà. La majoria de la televisió està dirigidà al ciutadà mig, reduint l’interès general a aquest únic i limitat perfil d’espectador. Què és un ciutadà mig? Quelcom molt bo no pot ser, en tot cas quelcom escapçat. En el MINIPUT ens hem trobat amb molts programes que volien parlar de les excepcions, d’aquells que pateixen transtorns o disfuncions mentals, com a Brots (XTVL, Miniput 2011), a TheBarrier Free Variety Show (NHK, Miniput 2011) o a Freak Out (BBC, Miniput 1995).

També les disfuncions o malaties físiques han estat tractades, és el cas de Father’s Daze (PBS, Miniput 1994) amb el tema de l’Alzheimer, Over My Dead Body (BNN, Miniput 2007) sobre els malalts terminals o amb els programes de Gunther Von Hagens per Channel 4: The Operation Surgery Life (Miniput 2010) o Autopsy (Miniput 2006), on les operacions en directe van provocar més d’un desmai a la sala.

Meta-televisió

Molts programes s’han dedicat a exemplificar allò que deia Charlie Brooker: how television ruined our lives! Com va arruïnar les nostres vides la televisió! La polèmica sèrie Brass Eye (Channel 4, Miniput 1998) portava de cul al cap de programació de la cadena degut al seu humor corrosiu sobre els tòpics dels programes televisius (sexe, drogues, animals…). També van usar l’humor, però sense tanta bestialitat, Caiga quien caiga (Tele5, Miniput 1998) o Michael Moore TV Nation (BBC, Miniput 1996). D’altres programes van optar per la pedagogia, en la línia de Neil Postman, observant i assenyalant allò que fa de la televisió un instrument al servei de l’analfabetisme i el control social, és el cas de KVB-TV or an Introduction to Watching Television (Korgàz Vizualis Brigád- TV3 Budapest, Miniput 1997), de TV-TV: The Television Revolution (City TV, Miniput 1997) o The System-The Nature of the Beast (BBC, Miniput 1997). Com diu Neil Postman….

“No hi ha cap mitjà excessivament perillós si els seus usuaris entenen quins perills comporta (…) Només hi ha l’esperança que poguem controlar la televisió o l’ordinador o qualsevol altre mitjà amb un coneixement profund i correcte de l’estructura i els efectes de la informació, a través d’una desmitificació dels mitjans. Com es pot arribar a aquest coneixement? (…) La primera resposta és crear programes de TV que ensenyin com s’hauria de mirar la televisió, que mostrin com la televisió recrea i degrada la nostra concepció de les notícies, debat polític, pensament religiós… M’imagino que aquestes demostracions haurien de tenir la forma de paròdies (semblant als Monty Python), per tal de provocar a tota la nació, una riallada a propòsit del control del discurs públic que té la televisió. La resposta desesperada és confiar en l’únic mitjà de comunicació de masses que pot, en teoria, acarar-se al problema, les nostres escoles”

Neil Postman, Divertim-nos fins a morir

Ingrid Guardiola

coordinadora del MINIPUT