El MINIPUT ja ha fet 20 anys i ahir ho vam celebrar amb la 20a edició repleta de gent, bons programes i debats sobre la televisió pública d'allò més interessants. Moltes gràcies a tots/es els que vau venir i vau omplir el CCCB al llarg de les 12h. L'any que ve: MÉS!
diumenge, 30 de novembre del 2014
diumenge, 23 de novembre del 2014
LLISTA DE RECOMANACIONS PEL #miniput2014 d'aquest cap de setmana
Us recordem que hi ha més de 1.000 inscrits i que, per tant, si hi ha algun programa que
us interessa molt, veniu d’hora a agafar lloc. Les projeccions seran al Teatre del CCCB i es retransmetran a la
Sala Raval del mateix edifici
(planta 0, entrada) i a les televisions del Hall del Teatre, on també es podran seguir els debats.
Us deixem el teaser de la mostra i una carta de
recomanacions:
Espot MINIPUT 2014 (20a Mostra de TV de Qualitat) / dissabte 29 NOV. de 10.00 a 22.00 H from MINIPUT on Vimeo.
·
Pels amants
de les bones ficcions televisives (de la televisió pública, cal anotar la
diferència): Real Humans, Murder (dissabte)
·
Pels amants
de la ciència ficció: Real Humans (dissabte)
·
Pels amants del
cinema low cost, atenció, sense posthumor, és un thriller: Murder (dissabte)
·
Pels amants
dels formats, dels experiments entre la sociologia i la televisió com a aparell
que genera esdeveniments: Married at First Sight (dissabte)
·
Pels amants
dels concursos: Married at First Sight (dissabte)
·
Pels amants
de la provocació i, indirectament, de l’eròtica: Blachman (dissabte)
·
Pels amants
de la cultura japonesa: Doorway to Adulthood, History
with a WOW (dissabte)
·
Pels amants
dels formats japonesos per a infants i adolescents: Doorway to Adulthood, History
with a WOW
·
Pels amants
del transmèdia, amb història senzilla per públic adolescent, això sí: Émilie
(dissabte). I pels amants del transmèdia local més actual: II Concurs Transmèdia del GAC-MAC
(diumenge)
·
Pels amants
dels bons documentals: Web Junkie, At War, Mission Investigate:
Surfing the Web of Hate (dissabte)
·
Per aquells
que vulguin saber per què després del documental van tancar el centre on
desintoxicaven els nens: Web Junkie (dissabte)
·
Pels amants
del periodisme de investigació amb ingredents de reality: At War, Mission Investigate:
Surfing the Web of Hate (dissabte)
·
Pels
seguidors de Jaron Lanier, Morozov o tots aquells que us agrada analitzar els
riscos i oportunitats de les noves tecnologies: Web Junkie, Mission Investigate:
Surfing the Web of Hate (dissabte) i la sessió El Salt a la Xarxa (diumenge)
·
Pels fans de
La Bola de Cristal: El Salt a la Xarxa (diumenge)
·
Pels fans de
Jordi Évole: Sessió dedicada al Fake
amb ell en persona(dissabte)
·
Per tots
aquells que penseu que El Camaleó i
els seus responsables són admirables: El Camaleó i els seus protagonistes, sessió dedicada al Fake (dissabte)
·
Pels amants
i detractors del Fake: Sessió dedicada
al Fake (dissabte)
·
Per
aquells/es que no us espera ningú a casa: quedeu-vos fins al final, nosaltres
no marxarem
Des de 1994
Web: www.miniput.cat
TW: @MINIPUTBCN
Flickr 2012-13: http://www.flickr.com/photos/miniput02
Flickr 2010-11: http://www.flickr.com/people/miniput/
Etiquetes de comentaris:
MINIPUT 14
dimecres, 19 de novembre del 2014
ANTOLÒGIC: 20 ANYS DE MINIPUT
A l’INPUT (International
Public Television Screening Conference), des del 1976 s’han pogut veure
programes censurats com Titicut Follies de Frederick Wiseman, documentals de Werner
Herzog, Alan Berliner, Erik Barnouw, o els artefactes culturals de Godard, Peter Campus o Luciano Rigolini.
També es van poder veure els primers realities,
experiments amb la telerealitat, experiències pioneres de webdocumental o
programes que han reforçat l’exercici de la democràcia, la investigació
periodística o el pluralisme informatiu. El MINIPUT ha servit de filtre de
l’univers INPUT i ho ha complementat destacant la millor producció televisiva
local i autonòmica. Apart dels millors projectes locals vam obrir una secció
dedicada als MILLOR PILOTS resultat de fer el diagnòstic que la televisió havia
deixat d’arriscar i que bona part del talent l’havíem de buscar fora. Els
programes són presentats per professionals del sector educatiu o televisiu i
sempre s’intenta portar alguns representants dels programes perquè el debat que
us pugui generar sobre la televisió sigui enriquidor. El 1998, per exemple, el Gran Wyoming, Joaquim Jordà, Víctor Amela i
Emili Prado, compartien espai al voltant de quatre produccions. Però no només veus populars de la
televisió han passat pel MINIPUT, sinó també joves realitzadors que ens van
enamorar amb les seves produccions, documentalistes sui generis com Ariadna
Pujol (Tiurana, Miniput 1999), Óscar Pérez (Al Marge, Miniput 1999), Fèlix
Viscarret (Soñadores, Miniput
1999), José González Morandi i Eva
Serrats (Troll, Miniput 2006) o Neus Ballús (L’avi de la càmera, Miniput 2005). Us deixem aquí una selecció
d’aquests vint anys de mostra:
Espot MINIPUT 2014 (20a Mostra de TV de Qualitat) / dissabte 29 NOV. de 10.00 a 22.00 H from MINIPUT on Vimeo.
FORMATS AL LÍMIT
El
MINIPUT ha servit com a cantera de “nous formats”, s’hi ha pogut veure els
primers docu-soaps i els primers docu-realities, servint com a antecedent
de tots els xtreme realities basats
en el “transformisme” com Cambio Radical
o Let me in (un programa de cirugia estètica
i transformacions a noies de Corea del Sud, país que també té un reality, Back to my face on, precisament, es
tracta de recuperar la seva cara natural prèvia a la intervenció).
Transformacions, canvis de parelles o de llars, Parlem de Faking It (Channel 4,
Miniput 2003) o Wife Swap (Channel 4, Miniput 2003), un format que ha estat
exportat arreu. També es van poder veure els primers protorealities, anteriors a la saga Big Brother, però posteriors a The
Real World (MTV, 1992); parlem de The Tourist Trap (BBC, Miniput 1999)
o ExpeditionRobinson (SVT, Miniput 1998), que va inspirar programes com La isla de los famosos o la saga Survivor (de fet, Charlie Parsons va
idear el format el 1992 i Expedition
Robinson va ser el primer a dur-lo a terme de forma experimental i des
d’una televisió pública).
Segurament molts recordareu que el 2007 TV3 va estrenar una sèrie
que es deia Efecte Mirall i on els
nens es gravaven a sí mateixos. Al MINIPUT havíem pogut veure, prèviament,
alguns exemples d’aquest “nou format” que usava els selfies (encara no existia la paraulota) i les petites càmeres
digitals per explorar noves narratives audiovisuals; parlem de Such
is My Karma (Polish Television Woronicza, Miniput 2001) o My Life as a Child (BBC, Miniput 2006). També existeixen motius
argumentals que beuen els uns dels altres, com és el cas de Sin
(YLE, Miniput 1996) que estructurava el programa a partir dels set pecats
capitals, cosa que ja havia fet Fincher un any abans amb Seven i tal com veiem avui en programes com Pecadores Impecaibols (La 2, 2014), aquest cop, però, en un plató.
O el format original de No me les puc
treure del cap (TV3, 2013): Can’t Get
out of my Head (NRK, 2008).
Al MINIPUT també es van projectar els primers
experiments en el terreny de la videoconferència o del dialèg entre dues
persones a temps real separades en l’espai, molt abans de la popularització de
les webcams amb la sèrie Vis à Vis (France 3, Miniput 1994).
L’artífex va ser Patrice Barrat, que creia fermament en una televisió oberta al
diàleg intercultural, que servís de pont cap a la comprensió i no per a
reforçar fractures, ideologies, guerres i capelles. També va trencar amb la
graella quan va idear càpsules documentals diàries per mostrar situacions
conflictives en el seu transcurs natural, és el cas de Belfast Lessons (Channel
4, Miniput 1995) i de Sarajevo: A Street Under Siege
(BBC2, INPUT 1994) on, després del telenotícies, es passaven microcàpsules de
dos minuts sobre el setge a Sarajevo, a temps real, posant dia i hora al
conflicte.
També s’hi ha vist exemples de webdoc, no només grans produccions
com les del departament d’interactius de la cadena ARTE com PrisonValley/ La Havana-Miami (ARTE, Miniput 2010) o Gaza/Sderot-Life Spite ofEverything (ARTE, Miniput 2009), sinó també projectes universitaris com
el de Solos (UAB, Miniput 2013).
Al MINIPUT hem trobat formats que jugaven, no només amb els límits
del propi format, sinó de vegades també amb els límits voyeurs i morals dels espectadors, exercint una acupuntura psíquica
i emocional. Come on down and out (Channel 4, Miniput 1994) era un fals
concurs amb homeless on el premi era
una casa. The Big Donor Show (BNN, Miniput 2008) va resultar un fals
concurs on una malalta terminal donava el seu ronyó al guanyador de tres
malalts amb disfunció renal. Le jeu de la mort (France 2, Miniput
2011) va ser un docu-reality que
investigava els mecanismes de submissió a partir d’enganyar als concursants que
havien d’aplicar suposades descàrregues elèctriques a un concursant-pacient. How Mad Are You (BBC, Miniput 2009) era un docu-reality on uns psiquiatres havien de determinar quins dels
voluntaris tenien un transtorn psíquic i quins no (dels quals la meitat havien estat
prèviament diagnosticats). Finalment, Let’sMake a Baby (BBC, Miniput 2007) posava en evidència els xtreme realities i la indústria
televisiva del seu voltant creant un fals reality
on cinc parelles de desconeguts es posaven en una casa i guanyava el primer
que feia un fill.
Els programes presentats, de vegades han trencat la
presó de la graella televisiva, tan homogènia en tots els canals de tants
països. La graella de la BTV de Huerga es va presentar tant al MINIPUT
com a l’INPUT com una novetat. Huerga va obviar les franges clàssiques par
apostar per les microcàpsules i les nits temàtiques. A Alemanya van passar un
programa, 24h Berlin (RBB,
ARD, ARTE, Miniput 2010), que va durar vint-i-quatre hores sobre la vida de la
gent a Berlín per celebrar el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín
i la televisió noruega ha fet programes de slow-TV
(The Bergen Railway, NRK,
Miniput 2010, per exemple) on la gent podia veure durant hores un programa
sobre la fusta acompanyat d’una llar de foc, recórrer el trajecte ferroviari de
Bergen o anar pels fiords noruecs.
CULTURA
I ENTRETENIMENT
Els programes culturals són els primers en ser eliminats de les
graelles quan hi ha retallades; actualment, ni tansols són una excusa per
rebaixar els continguts culturals, ho fan, i prou. El MINIPUT entén que la
televisió és un instrument amb molt poder, donat que arriba arreu, i que s’ha
de gestionar aquest poder a favor de la ciutadania, que la televisió no és una
“caixa tonta”, sinó una caixa de sorpreses i, fins i tot, de màgia i
creativitat, tal com la concebien alguns visionaris com Jean-Christophe Averty
o Valerio Lazarov.
Si la cultura és la germanastra de la família
televisiva, la poesia n’és el seu membre més fràgil. Així i tot, hi ha
programes que han arriscat per oferir noves aproximacions a la poesia. Ho veiem
a Poems
on the Box (BBC, Miniput 1994), L’Illa del Tresor (Canal33, Miniput
1996), The United States of Poetry (ITVS, Miniput 1996), Joan
Brossa al seu estudi (BTV, Miniput 1999), Paraules al vent (XTVL,
Miniput 2007), Puetes d’Elsabeth Produccions (malgrat no es va poder veure
aquesta sèrie d’anarquia creativa de la XTVL al Miniput, sí que es va passar la
fascinant Portbou al Miniput 2007 de la mateixa productora).
De vegades, la millor manera d’acostar la cultura
a la gent és traient-la de l’escenari encorsetat, és el que van fer a Subway
(Internews-Ukraine, Miniput 1999) portant-la al metro o a Macbeth on the State
(BBC, Miniput 1998) situant-la en un polígon d’habitatges socials. Hi ha alguns
programes que ens han obert les portes de la fotografia des del docu-reality (Photo for Life, ARTE,
Miniput 2012), l’òpera des del flashmob
(Flashmob:the Opera, Miniput 2005), l’art des del crossmedia (The
Spiral, VARA, ARTE, SVT, TV3Dinamarca, YLE, NRK, Eén, INPUT 2012), el
curtmetrage des del mosaic televisiu (Pasiones Cortas, TVE, Miniput 1998),
el cinema des de la televisió (The Kingdom, NRK, dirigida per Lars
Von Trier, Miniput 1995), el disseny
(Design Ah!, NHK, Miniput 2013) i la filosofia (Ithink, therefore I am, YLE, Miniput 2011) des de la perspectiva
infantil, el feminisme des del còmic (Wonder Woman: The Untold Story of AmericanSuperheroines, ITVS, Miniput 2013) o la música des del videoclip
ficcionat (September Songs: The Music of Kurt Weil, ZDF, Miniput 1995).
MÓN DOCUMENTAL
Quan
el documental produeix esdeveniments
Que la televisió produeix esdeveniments no és una novetat, però que
produeixi esdeveniments al servei d’una societat més democràtica, potser sí. A
l’INPUT del 1989 es va poder veure el documental The Thin Blue Line
d’Errol Morris, gràcies a les investigacions del qual van aconseguir exculpar
Randall Dale Adams, condemnat indegudament d’haver matat a un policia. De
vegades els documentals s’escapen, com una lava, de les seves fronteres
físiques i materials per capgirar la pell de la realitat. És el cas de The Girl Who Wouldn’t Die (DR, Miniput 2013), un documental que comença a
explicar la història d’una noia malalta terminal, però on aquesta es recupera i
on el documental acaba taquigrafiant negligències mèdiques enlloc de fer un
retrat biogràfic sobre la protagonista. Cleveland vs. Wall Street (RTS,
Miniput 2011) celebrava un judiqui contra Wall Street com a culpable de la
crisi immobiliària d’algunes ciutats d’Estats Units, un judici representat per
ambdues parts per tal de suplir el que els advocats de Wall Street havien
aconseguit d’anul·lar a la vida real. Els quatre nois de Basta! (VRT, Miniput
2012) es vengen de les estafes de les petites i les grans empreses, de la
mateixa manera que The Verdict (YLE, Miniput 2009) busca aquells culpables que
ocasionen problemes a la societat i els posa a judici. De vegades els programes
serveixen per crear el planter dels propis futurs ministres per tal de millorar
el país, com a Next Prime Minister (CBC, Miniput 2007) o la seva versió més
propera al entertainment amb Vote For Me (ITV, Miniput 2005), una espècie d’Operación Triunfo en què els concursants han de saber fer mítings i
aconseguir vots.
Periodisme d’investigació
De tant en tant el periodisme
s’allunya de la crònica convencional i genera nous formats pel sol fet d’exposar
temes que queden apartats de l’agenda mediàtica, pel fet de posar llum sobre
preguntes que no tenen lloc en l’esfera dels mitjans hegemònics. Ho veiem en el
plantejament feminista de Greetings from out there d’Elle
Spiro (ITVS, Miniput 1994); també a Sunny Side of Sex Uganda (VPRO,
Miniput 2012) on la periodista viatja per diferents països per veure si
realment estem tan alliberats en relació amb la sexualitat femenina com ens
pensem, tencant amb la perspectiva occidental. I en algunes propostes que
ofereixen un punt de vista crític a la societat contemporània, posant en solfa
el model consumista capitalista corporativista vigent, ja sigui a través del
magazine informatiu pro drets humans per a joves (Mad Mundo, Internews,
International Broadcasting Trust, Minput 1997), del concurs salvatge i irònic (Supermaterialism,
DR, Miniput 1997), d’un circ de freaks que són capaços de rodejar-se de gent
del carrer o dels membres del parlament (Fric Show, Société Radio-Canada,
Miniput 2006), a través de l’interior del propi parlament (On the inside, DR,
Miniput 1999) o des de dins d’una reunió del G-8 amb unes imatges tan
explícites que el propi documentalista acaba perdent la feina (Unseen,
Rússia, Miniput 2009).
De vegades s’ha usat l’animació per explicar fets del
passat dels quals no es tenien testimonis audiovisuals (Chicago 10, PBS, Miniput
2009), o per explicar escenes delicades de vides de gent que ha patit en excés
en guerres col·lectives o individuals (Woman See a Lot of Things, Miniput
2007 o Hidden, SVT, Miniput 2003). En alguns casos l’animació no és
l’eina adequada, però sí ho és la reconstrucció dramàtica enmig del registre
documental, tal com fa Henrich Breloer a Speer und Hitler (WDR, NDR, BR, ORF,
Miniput 2006) o a The Manns: Novel of a Century (NDR, BR, ARTE, ORF, SRG/SF, DRS,
Miniput 2002)
Les
guerres, les tantes guerres, han estat objecte de reflexió i d’exhibició de
molts documentals davant la constatació que l’ús que fan de les guerres els
informatius està basat en la repetició; on les causes i conseqüències
d’aquestes guerres mai queden ben exposades, més aviat se les prenen com els
protagonistes d’un culebrot quotidià on el subtítol vindria a ser “això sempre
ha estat així”; i això en l’afortunat cas que se les nombri. Per això són
necessaris documentals com Caucasian Prisoners (Besta Films, Miniput 2003), WarPhotographer (Swiss TV, Miniput 2002), Cry Freetown (CBC/SRC,
Channel 4, CNN, Miniput 2001) o Primetime War (Mosaic Films, Miniput
1999).
Els líders de les
guerrilles, de grups terroristes o dels règims totalitaris han estat objecte de
revisió de molts documentals: Sacrificio: Who Betrayed Che Guevara?
(SVT, Miniput 2001), Assassination in the Colonial Style
(WDR, Miniput 2001), Images of a Dictatorship (Macumba
International, Miniput 2000), La Flaca Alejandra (France 3,
Channel 4, Miniput 1995), Ulrike Marie Meinhof (La Sept/ ARTE,
Miniput 1995) o Human Remains (PBS, Miniput 2000), un documental sobre la vida
de Musolini, Franco, Hitler, Stalin i Mao Tse Tung fet exclusivament amb
material d’arxiu, com ho és també Meanwhile Somewhere (RTBF/LCS,
Miniput 1996) de l’arxivista-documentalista Péter Forgács.
La mirada interior
En el MINIPUT també s’ha trencat amb la mirada superficial de la
imatge-vídeo, anant a la profunditat, no només d’alguns temes, sinó també de la
psiqué i del cos humà. La majoria de
la televisió està dirigidà al ciutadà mig, reduint l’interès general a aquest
únic i limitat perfil d’espectador. Què és un ciutadà mig? Quelcom molt bo no
pot ser, en tot cas quelcom escapçat. En el MINIPUT ens hem trobat amb molts
programes que volien parlar de les excepcions, d’aquells que pateixen
transtorns o disfuncions mentals, com a Brots (XTVL, Miniput 2011), a TheBarrier Free Variety Show (NHK, Miniput 2011) o a Freak Out (BBC, Miniput
1995).
També les disfuncions o malaties físiques han
estat tractades, és el cas de Father’s Daze (PBS, Miniput 1994)
amb el tema de l’Alzheimer, Over My Dead Body (BNN, Miniput
2007) sobre els malalts terminals o amb els programes de Gunther Von Hagens per
Channel 4: The Operation Surgery Life (Miniput 2010) o Autopsy
(Miniput 2006), on les operacions en directe van provocar més d’un desmai a la
sala.
Meta-televisió
Molts programes s’han dedicat a exemplificar allò que deia Charlie
Brooker: how television ruined our lives!
Com va arruïnar les nostres vides la televisió! La polèmica sèrie Brass Eye (Channel 4, Miniput 1998) portava de cul al cap de programació de
la cadena degut al seu humor corrosiu sobre els tòpics dels programes
televisius (sexe, drogues, animals…). També van usar l’humor, però sense tanta
bestialitat, Caiga quien caiga (Tele5, Miniput 1998) o Michael Moore TV Nation
(BBC, Miniput 1996). D’altres programes van optar per la pedagogia, en la línia
de Neil Postman, observant i assenyalant allò que fa de la televisió un
instrument al servei de l’analfabetisme i el control social, és el cas de KVB-TV
or an Introduction to Watching Television (Korgàz Vizualis Brigád- TV3
Budapest, Miniput 1997), de TV-TV: The Television Revolution
(City TV, Miniput 1997) o The System-The Nature of the Beast
(BBC, Miniput 1997). Com diu Neil Postman….
“No hi ha cap mitjà excessivament perillós si
els seus usuaris entenen quins perills comporta (…) Només hi ha l’esperança que
poguem controlar la televisió o l’ordinador o qualsevol altre mitjà amb un
coneixement profund i correcte de l’estructura i els efectes de la informació,
a través d’una desmitificació dels mitjans. Com es pot arribar a aquest
coneixement? (…) La primera resposta és crear programes de TV que ensenyin com
s’hauria de mirar la televisió, que mostrin com la televisió recrea i degrada
la nostra concepció de les notícies, debat polític, pensament religiós…
M’imagino que aquestes demostracions haurien de tenir la forma de paròdies
(semblant als Monty Python), per tal de provocar a tota la nació, una riallada
a propòsit del control del discurs públic que té la televisió. La resposta
desesperada és confiar en l’únic mitjà de comunicació de masses que pot, en
teoria, acarar-se al problema, les nostres escoles”
Neil
Postman, Divertim-nos fins a morir
Ingrid Guardiola
coordinadora del MINIPUT
Etiquetes de comentaris:
ARXIU INPUT,
MINIPUT 14
dilluns, 10 de novembre del 2014
dimecres, 5 de novembre del 2014
UN CAP DE SETMANA DE TELEVISIÓ DE QUALITAT I NOUS FORMATS TELEVISIUS AL CCCB
Ja tenim aquí la 20a edició del MINIPUT,
l’única mostra sobre televisió de
qualitat de l’estat espanyol. El MINIPUT fa 20 anys que celebra la seva
cita anual amb la televisió de qualitat, el programa SOY CÁMARA fa 5 anys que està en antena, ja fa 30 anys que es va
començar a emetre La Bola de Cristal
i el GAC, juntament amb el MAC, fan la seva segona edició dels premis
Transmèdia. Aquestes són algunes de les xifres que inclou l’edició d’enguany. El 29 i 30 de novembre el CCCB serà
l’escenari d’un cap de setmana complet dedicat a la televisió de qualitat i als
nous formats televisius.
El 29 de novembre de 10:00h a 22:00h el Teatre del CCCB (Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona) serà, de nou, l’únic espai del nostre país on es
presenten programes de televisió de servei públic i es faciliten debats i
trobades entre professionals i estudiosos de la televisió pública de qualitat
d’arreu del món.
El MINIPUT posa a l’abast
de tots els professionals, estudiants, professors, investigadors i interessats
en la televisió un model de televisió de qualitat viu, i ho fa mostrant, d’una
banda, programes arriscats, innovadors i de servei públic de les televisions
d’arreu del món amb una selecció del millor que s’ha pogut veure en l’última
edició de l’INPUT (International Public Television Screening Conference); i
oferint, d’altra banda, un tast dels programes més destacats de les cadenes
locals i autonòmiques, així com d’aquells projectes audiovisuals que utilitzen
Internet com a mitjà de difusió.
L’INPUT, acrònim d’International Public Television, és una trobada
internacional de programme-makers
(realitzadors, productors, directors, programadors, guionistes) que se celebra
un cop a l’any des de 1976 i que reuneix professionals i estudiosos de tot el
món vinculats al món de la televisió. A cada trobada anual es presenten més de
mil programes dels gairebé 50 països membres d’INPUT, dels quals se’n
seleccionen 80 per a ser projectats. La trobada té lloc cada mes de maig. Durant
els cinc dies en els quals es projecten aquests programes, es debaten qüestions
relatives a la programació de les televisions públiques que permet contrastar
les diferents opinions, problemes comuns i punts de vista de professionals i
investigadors de tot el món per estudiar l’evolució de les tendències de la
televisió pública internacional. Els programes que es projecten són aquells més
adients per a induir a la reflexió, pel seu plantejament innovador o experimental,
perquè proposen un nou format televisiu, perquè fan ús de les noves tecnologies
o perquè han generat polèmica en el seu país d’origen.
El MINIPUT segueix els mateixos principis de l’INPUT, per això, al
llarg d’aquests 20 anys de mostra, aquesta cita ha esdevingut
imprescindible per a tots aquells que volen reflexionar sobre les vies
d’innovació que es produeix a la televisió mundial i sobre el compromís social i periodístic del mitjà.
El MINIPUT està
organitzat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra, Televisió de
Catalunya, Televisió Espanyola, la Universitat Autònoma de Barcelona, la
Universitat Ramon Llull, la Universitat de Lleida, el Tecnocampus Mataró i el
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Compta, també, amb el suport de la
Universitat de Girona i la Universitat Rovira i Virgili.
La inscripció gratuïta es
pot fer a través de la pàgina web: http://www.miniput.cat/Inscripcions
DATES:
MINIPUT
29 de novembre de 10.00h a 22.00 h
EL SALT A LA XARXA (sessió
especial Soy Cámara)
30 de novembre a les 18.30 h
LLIUREMENT PREMIS TRANSMÈDIA
GAC-MAC
30 de novembre a les 20.30 h
Dissabte 29: QUÈ ES PODRÀ
VEURE EN EL MINIPUT? (*)
Horari: de 10.00 a 22.00 h
Lloc: Teatre del CCCB
(*) Programa detallat a partir de la pàgina 6
En l’edició del MINIPUT
d’enguany es podran veure programes que reflexionen sobre els usos que fem de
les noves tecnologies per demostrar que no hi ha bones o males tecnologies en
sí mateixes, sinó que tot depèn de l’ús que en fem. Real Humans és una ficció
que planteja un futur immediat on els humans conviuen amb els robots, fins que
comencen a aflorar diferències legals. Web Junkie posa el focus d’atenció
en un centre de desintoxicació per a adolescents xinesos que viuen només per
dedicar-se als videojocs en línia (online).
Mission
Investigate: Surfing the Web of Hate s’endinsa en la figura dels haters de blocs i xarxes socials, un
problema de violència quotidiana a l’ordre del dia.
D’altres programes ens ensenyen a enfrontar-nos a la història des
d’un punt de vista didàctic i emotiu, com per exemple la sèrie documental At
War sobre la primera Guerra Mundial o a History with a WOW on
s’intenta explicar la història japonesa als nens. En clau didàctica també es
presenta Doorway to Adulthood, una altra manera d’explicar el sexe als
adolescents d’una societat plena de tabús com és la japonesa.
També trobem nous formats, com Married at First Sight, un docureality que investiga l’amor
conjugal a partir de casar i fer el seguiment de complets desconeguts
acompanyats d’experts i familiars. Blachman és el programa més
controvertit de l’edició, un format senzill, però xocant, en el qual cada dia
una dona es presenta nua al plató i serveix de llenç i de detonant perquè el
presentador, Blachman, estableixi una conversa amb un convidat, principalment
sobre la dona, però amb l’objectiu de posar en escena els tòpics, les
convencions i estereotips de la nostra societat.
Finalment es podran veure dues ficcions que utilitzen noves
narratives per a desenvolupar-se: la multipremiada Murder, el pilot d’un
thriller que s’articula a partir de la confessió a càmara i Emilie,
un projecte transmèdia per a públic juvenil.
Sessió especial del
MINIPUT, el FAKE TELEVISIU
Apart de poder veure
una selecció del millor que va poder veure en l’anterior edició de l’INPUT (International Public Television Screening
Conference, www.input-tv.org) amb la presència
d’alguns dels seus protagonistes, tindrà lloc una sessió especial dedicada al FAKE TELEVISIU amb la presència de Jordi Évole (Salvados, “23-F”), Miguel
Ángel Martín i Manuel Delgado (El Camaleó) com a convidats.
Diumenge 30: EL SALT A LA
XARXA(*)
Horari: de 18.30 h a 20.30 h
Lloc: Teatre del CCCB
(*) Programa detallat a partir de la pàgina 11
SOY CÁMARA. El programa del
CCCB celebra el seu
recorregut de cinc anys en antena amb un debat il·lustrat sobre la relació
televisió-internet, entesa no només a través de la seva mútua referencialitat,
sino com una excusa per parlar de la “televisió” futura a partir de l’impacte
de internet, dels nous usos, gèneres i processos a través dels quals creem i
compartim a la xarxa.
Presenten: Andrés Hispano i Félix Pérez Hita
Convidats: Lolo Rico (La Bola
de Cristal), Andreu Meixide (BccN
Film Festival)
Diumenge 30: LLIUREMENT
DELS PREMIS DEL II CONCURS TRANSMÈDIA DEL GAC-MAC
Horari: de 20.30 a 21.30 h
Lloc: Teatre del CCCB
Guionistes Associats de Catalunya (GAC),
conjuntament amb el Mercat Audiovisual de Catalunya (MAC) presentaran els
finalistes i el guanyador del II Concurs de guió transmèdia GAC-MAC. Aquest
certamen esta dotat amb 2.000 € pel guanyador, així com un pack de formació per
part del Màster de Disseny i Producció Audiovisual de la UAB pels finalistes i
el desenvolupament del dossier de producció a càrrec del MiLab Blanquerna de la
URL.
Prèviament a conèixer els finalistes i el
guanyador es farà una taula rodona per parlar sobre el context actual del
transmèdia, les possibles vies de finançament i experiències de projectes
anteriors. Com a participants del col·loqui hi haurà la presidenta del GAC,
Gemma Rodríguez, el coordinador del Concurs de guió transmèdia, Daniel Resnich,
el coordinador del MAC, Lau Delgado i la finalista de l'edició anterior, Joanna
Pardos.
Els projectes
preseleccionats que opten a ser finalistes són: BARCELONA ROMAN STEAMPUNK, de Jaume Valor Montero
i Laura Llimós Aicart; TERRA DE LLEGENDES, d’Eugeni Guillem Darné; HISTORIAS SIN CONTAR, de Jordi Farga Ruiz; BOLIS, d’Enric Esteban i Alert; MIRONINS, d’Anna Carretero Gallardo, Marcela Hattemer Trossero, Mikel Mas Bilbao i Anna Purroy Hernández; FASHION.CAT, de Noemí Sales i Àlia Kirschner;QUIEN COJONES…?, de Guido Cortell; L’EFECTE STREISAND, de Pep Jové Company; HEY WHALE!, d’Adrià Velardos Palomar; NAVIGAM, de Josep Sarquella Juncà; INMERSION, de Montecarlo i UNA EPIDÈMIA D’HOMOFÒBIA; de Marc Serena Casaldàliga.
Etiquetes de comentaris:
MINIPUT 14
Subscriure's a:
Missatges (Atom)